Trituradora de jugadors

Futbol i Barça, i tanmateix aquest article no va d’esports. O hi va d’una manera alternativa, sobretot perquè qui això escriu no té cap intenció de fer una competència maldestre i fallida als professionals de la matèria. Ni en sé prou, ni gosaria. Però més enllà de l’expertesa esportiva, hi ha molt de material per a analitzar que se situa en la dimensió social i emotiva del futbol, especialment si parlem del Barça.

I del Barça parlem aquests dies (amb permís del gran partidàs davant del València), arran de la lesió de Lamine Yamal, les declaracions de Hansi Flick i la polèmica que l’ha seguit. En resum, la jove estrella del Barça va ser convocada als partits del mundial contra Bulgària i Turquia malgrat tenir dolors previs, li van donar analgèsics perquè aguantés, i no va tenir cap respir. Com va denunciar amb indignació el mateix Flick, "tenien com a mínim tres gols d’avantatge en cada partit i Lamine va jugar 73 minuts i 79, i entre els partits no va poder entrenar. Això no és cuidar el jugador. Estic molt trist amb això". El resultat: una lesió que l’ha deixat de baixa contra el València i que es tem que sigui baixa el proper dijous a la Champions contra el Newcastle.

Diverses qüestions arran de la polèmica, i plantejades des de l’escola del sentit comú, que no sempre regeix les decisions de l’esport. La primera: quan un jugador presenta símptomes de dolor, qui ha de prendre la decisió d’arriscar-se a que jugui, el club o la selecció? En aquest cas, per exemple, si el Barça és qui ha invertit fortament en la carrera d’un jugador d’alt rendiment, no hauria de ser el club i no la selecció qui tingués la darrera paraula? És a dir, no és el club qui coneix millor la situació del jugador, i qui en patirà les conseqüències si es lesiona? Atès que parlem de clubs privats i del negoci del futbol, no acabo de veure perquè Luis de la Fuente ha de ser més important que Hansi Flick, a l’hora d’arriscar el seu jugador més imprescindible. Sobretot perquè les conseqüències les pagarà esportivament i econòmica tant el jugador com el club, i no pas la selecció.

Notícies relacionades

Un país que plora

Intervenir el mercat

Més enllà del "qui", també hi ha el "com". I el "com" en aquest cas reflecteix una enorme irresponsabilitat per part de la selecció. Per què no es va tenir en compte que ja arribava amb dolors? Per què calia sobreexplotar-lo obligant-lo a jugar gairebé tots els minuts dels dos partits, si la selecció ja tenia els partits guanyats? Per què havia de jugar els dos partits seguits? No hi tenien res a dir els metges i els fisioterapeutes de la selecció? No els hi va semblar fonamental valorar el risc d’una lesió? Ans al contrari, fa la impressió que a la selecció li van importar molt poc les conseqüències que podien derivar-se’n. En aquest sentit, el que ha passat amb Yamal recorda el que li ha passat a altres jugadors del Barça, com la famosa decisió del seleccionador de de fer retornar Gavi al camp ara fa dos anys, que va acabar amb un seriosa lesió de la qual encara en pateix les conseqüències.

Finalment, hi ha una qüestió més etèria que s’endinsa en allò que hauríem de dir l’ètica de l’esport, si és que aquest concepte és aplicable a un món tan corrupte com el del futbol, que sovint té més a veure amb els guanys econòmics, que amb l’esport: l’ús i abús dels jugadors, concebuts com a simples productes i no com a éssers humans. I aquesta qüestió és especialment important quan parlem de jugadors molt joves que, lògicament, estan encara formant-se físicament. Lamine té divuit anys, i és el més emblemàtic d’una llarga llista de jugadors que no superen els vint anys. En aquest sentit, hi ha una dualitat contradictòria: per una banda, és lògic que aquestes joves promeses –i més quan són de la categoria estratosfèrica de Lamine– juguin tot el que puguin; però alhora caldria tenir cura i no sotmetre’ls al límit. Ans al contrari, sovint sembla que quan neix una figura d’aquesta categoria, s’aplica l’afany de treure-li tot el suc de seguida, sota risc d’estroncar la seva carrera just quan comencen. Si aquesta mínima sensibilitat s’hagués aplicant a Gavi, potser ara no estaria de baixa a causa de la vella lesió. Es tracta d’equilibri i sensibilitat, dues condicions que a vegades semblen alienes al món del futbol.