La Xina, assalt al poder

L’èxit més notable de la Xina és fer veure que pràcticament no existeix. Camina passa a passa, en un procés sigil·lós de domini del món, sense fer el soroll tradicional que fem les democràcies occidentals. La seva estratègia és metòdica i persistent, fent bo el seu proverbi més famós: la disciplina venç la intel·ligència.

D’aquesta manera, ha anat ampliant el seu domini econòmic, militar i geopolític arreu del planeta, escampant-se com una taca d’oli que, a banda d’Àsia, domina part d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina i esdevé el pol sobre el qual pivota la majoria de països no democràtics del món. Des de l’intent de crear la "ruta de la seda del segle XXI", que passaria pel control de l’Àrtic -d’aquí ve la preocupació nord-americana per Groenlàndia- o la determinació violenta d’absorbir Taiwan, fins a ser l’aliat fonamental de les pitjors dictadures del planeta, des de l’Iran fins a Rússia, passant per Veneçuela. Si els règims de Putin, Khamenei o Maduro no han caigut, ha estat fonamentalment perquè la Xina els ha mantingut econòmicament i militar, i és la Xina la que està al darrere de la normalització pública de Corea del Nord. Tanmateix, a diferència de Donald Trump o qualsevol altre líder odiat pel mainstream occidental, Xi Jinping, el nom del president de la Xina, és desconegut per a la majoria, així aconsegueix que la seva progressió de poder es produeixi sense crítiques, ni debats, ni indignació col·lectiva ni gairebé protagonisme. I si el relat se situa en l’òrbita del progressisme, és notori veure com les esquerres del món es desesperen amb les democràcies liberals -especialment amb els Estats Units i no cal dir Israel-, i ignoren completament els estralls que la Xina fa i permet arreu del planeta. Mai no hi haurà "flotilles" per salvar Taiwan, ni per salvar les dones afganeses ni per confrontar-se amb Putin, perquè en l’imaginari d’aquest sector ideològic només els motiven els governs democràtics. Pitjor encara: moltes d’aquestes "esquerres" arriben a justificar els Maduro, els Khamenei i fins i tot els Hamàs de torn. És una inversió de valors que té a veure amb una qüestió de fons: una part de l’esquerra, que beu de les deus del postcomunisme, mai no s’ha sentit còmode amb els sistema democràtic. Per això tants intel·lectuals d’esquerres varen aplaudir en el passat la "revolució social" de Khomeini o varen defensar el règim despòtic de Síria, i per això tants defensen en el present el deliri bolivarià, mentre no els concerneix la lluita de les dones iranianes o el patiment de les dones afganeses. Si no hi ha democràcia contra la qual combatre, no hi ha lluita que produeixi dopamina ideològica.

Notícies relacionades

¿Un pacte o un pla?

Els efectes de la mili que s’estén

Mentrestant, la Xina avança en la seva estratègia de polarització, que viu aquesta setmana un moment gloriós a la ciutat portuària de Tianjin: la cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai, amb vint-i-sis països participants, entre membres, observadors i "socis de diàleg". Els dos idiomes oficials són pura semàntica, una autèntica declaració de principis: el xinès i el rus. I la llista de noms és un festival de l’horror, fora algunes excepcions, com les de l’Índia. A banda de Putin, que fa les funcions de coamfitrió, hi haurà des del bielorús Lukaixenko fins al turc Erdogan, l’iranià Pezeshkian i l’inefable Kim Jong-un. Putin ja ha dit que aprofitarà la cimera per reforçar el suport a la guerra a Ucraïna i per parlar amb Erdogan i Pezeshkian sobre el programa nuclear de l’Iran. Si hi afegim el suport que rebrà la Xina en el conflicte amb Taiwan, tenim el triplet del desastre.

Taiwan, Ucraïna, l’Iran…, però sobretot la voluntat de crear un poder mundial enfrontat al món occidental que Putin defineix sense ambigüitats: "La cimera ajudarà a modelar un ordre mundial multipolar més just". Més just…, amb les dictadures més poderoses del planeta, que alimenten els conflictes més sagnants, dibuixant el nou mapa del món. La Xina està canviant l’ordre mundial, i el gir no és en favor de les llibertats. Ans al contrari, és un assalt a la concepció democràtica del món i als valors occidentals que l’han configurat. En realitat és un intent de canviar el paradigma en la civilització moderna. No entendre que això ens concerneix de ple i que ens hauria d’amoïnar, denota fins a quin punt estem despistats, desconcertats i perduts.