Error del sistema | Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La revelació de Tamames
L’home proposat per Vox per a la seva hipotètica moció de censura no transita tant pel carril de la ultradreta com per la ferida del procés
La resurrecció mediàtica de Ramón Tamames és reveladora. L’home que Vox ha proposat per presentar la seva hipotètica moció de censura no comparteix bona part de l’ideari polític del partit ultra, excepte l’especulació que la pàtria (¿quina pàtria?) està en perill i que el Govern de Sánchez és el dinamiter. Quan se li exposen alguns dels postulats de Vox, l’economista desvia la mirada, com si la realitat li espatllés les seves visions redemptores. Tamames no transita tant pel carril de la ultradreta com per la ferida del procés.
El teixit era feble i estava exposat a fortes tensions, n’hi havia prou d’estirar d’aquí i d’allà per esquinçar-lo. I a això es van dedicar els governs d’Artur Mas (2010 -2016) i de Mariano Rajoy (2011-2018). La confrontació donava uns rèdits polítics indiscutibles. En un país dessagnant-se per la crisi econòmica i amb uns dirigents prestos a retallar l’Estat de benestar, apel·lar al nacionalisme era una oportuna i oportunista maniobra de distracció amb capacitat de mobilitzar afectes desesperats. Com unes ombres xineses gegants, el que passava darrere de la tela era bastant més prosaic que la grandesa projectada. Per a la meitat de la població de Catalunya, el procés va suposar un miratge d’esperança. Per a bona part de la resta d’Espanya, un menyspreu i una exhibició d’insolidaritat.
Entretots
A la fi, un tremend esquinç i un empatx de banderes. Estelades a un costat de l’Ebre, rojigualdes a l’altre. Ensenyes d’il·lusió o armes defensives. Totes dues onejant amb l’alè dels discursos inflamats. Tot això va passar. L’abrupte final de l’escapada va generar un cert trauma col·lectiu que la majoria no vol reviure, i la situació geopolítica i econòmica torna a avassallar-nos. A la ferida, se li va practicant punts de sutura i bàlsams reparadors, però ni ha cicatritzat completament ni el teixit ha superat la fragilitat.
A Espanya, el concepte de pàtria és sinònim de tensió. Ho sabem des de fa dècades, segles. Massa vegades se l’ha defensat atacant una part del seu territori. La hipotètica moció de censura de Vox només tindria un objectiu: cridar la paraula pàtria. Convertir-la en un rugit eixordador que apaivagués els arguments racionals. Els èxits socials, el respecte internacional i l’esforç en la convivència amb prou feines poden combatre amb aquest terrabastall irracional. La ultradreta de tots els colors ho sap. Tamames ha de decidir si la seva veu és la que eleva el crit. La resta, com ens comportem davant el seu eco.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
