Ramón Tamames: de casella en casella del cercle cromàtic

Tamames va néixer en el si d’una família benestant. Doctor en Dret i Economia per la Universitat de Madrid, va completar la seva educació a la London School of Economics. El 1957 va guanyar per oposició una plaça de tècnic comercial de l’Estat i, 12 anys més tard, va sol·licitar l’excedència voluntària i es va dedicar a la docència com a catedràtic d’Estructures Econòmiques. El seu llibre ‘Estructura económica de España’ (1960) és una obra transcendent, de lectura obligada per a economistes, però també per a lectors de tots els colors i formacions. ‘Le Monde’ el va assenyalar com «un clàssic de l’economia espanyola». L’autor l’ha sotmès a constants revisions. El 2022 se n’ha publicat la 26a edició. 

Si la seva carrera com a escriptor ha sigut prolífica (més de 20 llibres publicats, l’últim el 2021), la seva evolució política també ha sigut fèrtil: en sigles i en girs. Va ser militant del PCE en la seva època estudiantil, membre del Comitè Executiu del partit el 1976, diputat en la primera legislatura de la democràcia i primer tinent d’alcalde d’Enrique Tierno Galván. Si va començar la dècada dels vuitanta situat a la casella més roja (participant en la creació d’Izquierda Unida), la va acabar en el verd del CDS d’Adolfo Suárez. D’allà, ja fora de la política activa, va anar saltant de color en color, acomodant-se en el blau del PP, fins a convertir-se en tertulià de les emissores més conservadores. 

Tamames sempre ha argumentat la seva militància en el PCE com un acte de compromís democràtic, assenyalant aquest partit com l’únic que va combatre el franquisme. Tesi que llança com a dard enverinat contra el PSOE, un de tants amb què bombardeja els socialistes. Un article seu, publicat a ‘El País’ 11 dies abans que Felipe González revalidés la majoria absoluta, resulta d’allò més revelador de cara a la possible moció de censura. L’economista llançava 12 preguntes sobre aquesta «Espanya de primera» que deia estar construint González. 

¿Per a qui és aquesta Espanya?, inquiria. ¿Per «als que retenen el poder financer, que sufoquen els petits i mitjans empresaris»? ¿Per a aquesta «xifra d’aturats que ha arribat als tres milions»? Al·ludia a una Espanya convertida «en la principal connexió europea del tràfic de drogues», a la corrupció policial, al blanqueig de diner negre de la màfia, a l’exportació d’«armes i municions» a països que «oprimeixen permanentment als seus pobles», «els poderosos i miops interessos econòmics que estan obstruint una política ecologitzada amb vista a les generacions venidores».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿Què queda d’aquell Tamames de 1986? Indiscutiblement, el seu pes intel·lectual, el seu vitalisme, la seva elevada autoestima, la seva passió pels focus i... la seva crítica als socialistes. A José Luis Rodríguez Zapatero el va considerar un «il·luminat envoltat d’ineptes» i va qualificar el seu Govern de «patètic». A l’actual Govern l’ha acusat de mediocritat i falta d’imaginació. I al PSOE, en general, de «no buscar la millora qualitativa de la població, no busca que els espanyols siguin més savis».

Si Carrillo va veure en Tamames l’oportunitat de presentar un partit comunista obert a totes les classes socials, Abascal pretén aportar profunditat intel·lectual a una moció de censura que l’aritmètica redueix a un pur instrument propagandístic de Vox. Si Tamames va veure en el PCE un instrument per arribar a un sistema democràtic, ¿què busca ara? Si acudeix al Congrés de la mà d’Abascal, ¿és possible carregar contra un Govern de coalició progressista sense blanquejar la ultradreta? ¿Té en tan alta estima la seva opinió que no li importa servir els qui converteixen la democràcia en una burla? Per la mort d’Adolfo Suárez, Tamames va parafrasejar Calderón de la Barca: «‘Errar en lo menos no importa, si acertó en lo principal’». Ara té l’oportunitat d’encertar o errar en allò principal.