Article de Jorge Dezcallar Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La RAN entre Espanya i el Marroc
La Reunió d’Alt Nivell ha sigut un èxit perquè ha reforçat la relació bilateral amb la firma de molts acords en els àmbits més diversos que sens dubte beneficiaran els ciutadans dels dos països
La Reunió d’Alt Nivell (RAN) entre Espanya i el Marroc s’ha de fer cada any i cal congratular-se per la que aquesta setmana s’ha celebrat a Rabat, després de vuit anys de no reunir-se per un motiu o un altre. És una cita important perquè el Marroc és un país important per a nosaltres per moltes raons: és el nostre veí del sud, som el seu primer soci comercial i el tercer inversor, un país on tenim cinc Instituts Cervantes i 10 escoles d’ensenyament mitjà on s’educa part de la classe dirigent i, finalment, un país on tenim enormes interessos de seguretat (immigració irregular, drogues, terrorisme). També és un país amb el qual tenim grans diferències sobre Ceuta i Melilla i els penyals d’Alhucemas i de Vélez de la Gomera, i les illes Xafarines, o sobre la delimitació d’aigües tant al Mediterrani com a l’Atlàntic, davant les Canàries. I també teníem postures diferents sobre el Sàhara fins que va arribar al govern senyor Pedro Sánchez. La reunió de Rabat ha sigut un èxit, però no el que es desitjava. Ha sigut un èxit perquè ha reforçat la relació bilateral amb la firma de molts acords en els àmbits més diversos que sens dubte beneficiaran els ciutadans dels dos països, i jo estic plenament convençut que als espanyols ens anirà millor si els va bé als marroquins, i viceversa. Però tots aquests acords estaven cuinats prèviament, com passa en aquesta mena de reunions que en realitat es limiten a oferir un escenari dirigit a l’opinió en la qual s’escenifica l’excel·lència de la relació amb la seva firma pública.
No ha sigut l’èxit que es desitjava per tres raons: La primera és el preu que hem pagat els espanyols per poder reunir la parafernàlia de la RAN. Aquest preu ha sigut el canvi de postura del president senyor Pedro Sánchez sobre el tema del Sàhara. Rabat ha exigit i Madrid ha acceptat considerar l’oferta marroquina d’autonomia per al Sàhara com «la més seriosa, realista i creïble» per solucionar el conflicte. No em sembla ni més seriosa que d’altres (referèndum, acord entre les parts) ni tampoc més creïble fins que no l’accepti l’altra part (el Front Polisario), però coincideixo que és la més realista i hauria sigut desitjable que, abans de donar-li suport, el Govern hagués intentat convèncer els ‘polisarios’ dels beneficis que té. És un preu molt alt perquè ens allunya de la legalitat internacional i se’ns ha enemistat amb Algèria, situant-nos enmig de la pugna que mantenen els dos veïns magribins per l’hegemonia al Magrib. Sortir de la protecció que ens brindava el paraigua de l’ONU em sembla un error.
Notícies relacionadesLa segona és que aquest canvi de postura ha deixat el Govern només amb el suport del PSOE. Ni els seus socis de la coalició governamental ni cap altre partit de l’arc parlamentari espanyol, des de Vox a Bildu, l’ha recolzat. Per això només han anat ministres socialistes a Rabat. Això debilita el Govern i Espanya perquè la política exterior ha de ser de consens. Fins ara, les raons que ha esgrimit el Govern per modificar la seva postura no han aconseguit convèncer ningú.
La tercera raó és que, després d’esperar vuit anys, s’hauria d’haver triat un moment en què el rei Mohamed VI estigués al Marroc, perquè ja se sap que passa llargues temporades fora. I ara estava de vacances al Gabon i no ha considerat oportú tornar. El problema és que un primer ministre al Marroc té menys competències que entre nosaltres, ja que allà l’article 31 de la Constitució reserva al rei la política exterior, la defensa, la seguretat i els afers religiosos. Si el rei hagués estat al Marroc no hauria participat en les reunions, com és obvi, però hauria rebut en audiència el president Sánchez i aquesta reunió en «petit comitè» hauria sigut el més interessant de la RAN, perquè és on es tracten les qüestions realment importants. Ho sé perquè he participat en moltes RAN i en algunes he assistit també a aquesta trobada súper restringida que de vegades és molt cordial i de vegades molt tensa, però que és on de debò es pot prendre el pols a la relació. La resta és pur teatre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
