La cultura sota sospita

L’anomenada cultura de la cancel·lació va néixer com un intent de reparació simbòlica per les injustícies històriques i com un revulsiu davant la falta de resposta institucional davant els abusos del poder. Denunciar la discriminació sexual i racial és una qüestió de justícia, però la polarització de les xarxes i la crispació social han pervertit l’essència del fenomen. Amb massa freqüència, la protesta ha derivat en una gramàtica punitiva que ha convertit la crítica en una condemna. Així com en l’àmbit privat cada empresa pot decidir amb qui vol associar la seva imatge, sembla evident que la cultura finançada amb fons públics ha de respondre a un criteri ètic. Resulta de difícil justificació subvencionar qui comet actes delictius o actua en contradicció amb els valors democràtics. Però hi ha una línia molt fina entre la legítima salvaguarda social i la censura. Creuar la frontera pot convertir la cultura en un espai massa controlat on la sospita s’erigeix en condemna i la reputació acaba pesant més que l’obra en si.

És important distingir entre escrutini rigorós i linxament públic. La creació de llistes negres ideològiques erosiona la llibertat de pensament. No es tracta de defensar la impunitat, sinó de mirar de construir un debat públic complex i profund, allunyat de la simplicitat del blanc i negre, on hi hagi lloc per als matisos. Si no hi ha espai per a la reflexió compartida, s’imposa una lògica d’exclusió. A la fi, un empobriment col·lectiu.

Substituir el diàleg per l’assenyalament retalla la força alliberadora de la cultura. En una trista contradicció, la cancel·lació pot acabar beneficiant les mateixes estructures de poder que volia combatre. El que va néixer com un gest emancipador acaba projectant la mateixa lògica punitiva conservadora. El repte és trobar respostes més enllà del càstig. De la mateixa manera que la cultura s’empobreix quan la conversa es redueix a la condemna, tampoc hi pot haver justícia si es nega la presumpció d’innocència. El judici moral sense abordar el context, escoltar totes les veus i aportar les necessàries garanties de protecció només reprodueix la desigualtat sota diferents formes.

La cancel·lació no només empobreix el conjunt de la societat, sinó que també soscava la capacitat creativa. Genera por i autocensura entre els creadors, que temen ofendre amb la seva obra o quedar fora del circuit. La història ja ha conegut massa fogueres preses en nom de la virtut. Només si s’entén la cultura com un espai comú de reflexió, debat, llibertat i resistència, pot impulsar-se la transformació social.