Bill Murray: l’etern Dia de la Marmota bromista

La pel·lícula que defineix millor Murray, però, no és aquesta, sinó una altra – ‘Zombieland’ – en la qual només fa un ‘cameo’. És una comèdia esbojarrada sobre morts vivents, francament divertida, encara que no t’agradin les pel·lícules de morts vivents, en la qual s’interpreta a si mateix, com ja ha fet unes quantes vegades. La colla de supervivents humans que viatgen pels Estats Units esquivant zombis es planten davant la mansió de Murray (amb un reixat a l’entrada amb lletres forjades en or que diuen BM) i entren a casa seva, sense comptar que Bill Murray encara hi és. Es passegen per la sala d’estar, amb quadres que recalquen l’egolatria del propietari (una imitació d’Andy Warhol amb tot de rostres acolorits de l’actor, per exemple) i s’asseuen en una sala de projecció, un petit cine privat, on veuen ‘Els caçafantasmes’, l’altre gran èxit de Murray. Mentrestant, ell sorprèn dos dels supervivents amb una disfressa de zombi. S’espanten, però descobreixen que és el Murray de debò i després es droguen i fan veure que cacen fantasmes amb una aspiradora. Tot era una broma, perquè Murray té la teoria que, si et disfresses de mort vivent, els morts vivents de veritat no et persegueixen ni res. Quan entren a la sala de projecció, uns altres supervivents, dos jovenets que miren la pel·lícula, no s’empassen la farsa (Murray crida i es mou com un zombi) i disparen i el maten. Mentre agonitza, li pregunten si es penedeix de res i diu: «Potser de ‘Garfield’», rememorant la veu de gat que va interpretar dues vegades. I afegeix: «Mai vaig ser bo fent bromes».

Notícies relacionades

Bill Murray reneix com a icona pop

Bill Murray: "No busco pel·lícules, elles em troben"

I és que, més enllà d’interpretacions majestuoses (la de Bob Harris a ‘Lost in Translation’, el retrat de l’home sol, incapaç de ser feliç, absent i perdut en la solitud d’un hotel), Bill Murray s’ha fet famós per les facècies que ha protagonitzat i que han acabat, almenys per ara, amb la denúncia d’una ajudant de producció del rodatge de ‘Being Mortal’ i amb el pagament de 100.000 dòlars a una altra ajudant per evitar un judici per «tocaments no consentits». S’hi sumen altres episodis d’assetjaments, d’insults i menyspreus, de prepotència i mala educació, que ell sempre ha explicat en aquests termes: «Vaig fer una cosa que em semblava divertida i no ho van entendre així».

Bill Murray viu en aquesta (seva) broma eterna. Hi ha una pel·lícula que en parla –‘The Bill Murray Stories: Life Lessons Learned from a Mythical Man’– i també hi ha un llibre –‘Cómo ser Bill Murray’, amb traducció al castellà– on es descriuen mil i una aventures. La més coneguda és la del senyor (ell) que s’atura en un semàfor i roba una patata fregida d’un transeünt i se la menja. O la irrupció en festes, casaments i karaokes, o el dia que va fer de cambrer d’un bar, davant l’estupefacció del personal. El seu lema és: ‘No et creuran’. És a dir, tinc carta blanca per fer el que em roti, perquè ningú no es pensarà que sóc capaç de fer tantes animalades. La propaganda del llibre diu que ho fa perquè «siguem persones més divertides, menys robòtiques i més profundes». Ell viu en el peculiar Dia de la Marmota bromista.