El partit de l’ANC

Vaig posar en dubte el seu convenciment, realitzat des de la bona voluntat i el coneixement molt superficial de la qüestió. Podia semblar-ho, però li vaig recordar que Carme Forcadell militava a ERC i que havia sigut regidor de l’Ajuntament de Sabadell fins que després d’unes eleccions no va sortir elegida. Que darrere de l’ANC també hi havia Josep Maria Vila d’Abadal, d’Unió i alcalde de Vic. Dos dels noms més populars en aquells temps del 2012. 

Es va quedar sorprès. El meu bon amic, amb qui mantinc una sòlida i antiga amistat, al qual la política li interessa el just i que el procés no va aconseguir perjudicar el nostre carinyo i respecte, em va respondre que ho desconeixia, però que era igual. «Crec que la independència és possible. El meu avi estaria content», va sentenciar.

El perfil no és únic. Reflecteix a la perfecció el que va passar pel cap de milers de catalans. En un moment concret de les seves vides van assumir que la mobilització era ciutadana, sorgida del carrer; i allà es van quedar.

Notícies relacionades

Del «‘Puigdemont a prisión’» al «Junqueras a la presó»

Testosterona antiprocés

Hi ha moments on el difícil és viable, tot i que no concloent. Va passar amb el procés. Però ara es posen els punts sobre les is. Ja fa mesos que una part de l’ANC vol liderar una llista per presentar-se a una convocatòria electoral. Però una cosa és que els partits utilitzin una organització cívica per mobilitzar el carrer i una altra que es presentin a unes eleccions convertint-se en competència. Ni tan sols com a marca blanca. I allà és on neixen les divisions.

L’actual presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, va ser militant de Convergència i més tard del PDECat. L’aposta és de risc. Manté el sentit que sempre ha precedit aquesta organització de forma descarada, com li vaig explicar al meu bon amic fa 10 anys. Abans, no colava. Ara tampoc.