La migració divideix

Una enquesta del Gesop per a aquest diari planteja un detallat interrogant. "¿L’acollida d’immigrants ha d’anar acompanyada del compromís d’aprendre l’idioma i adaptar-se a les normes de convivència del nostre país?". La resposta és aclaparadora, amb un 85% "d’acord" amb la integració, i només un 12% "en desacord". Sintonitza amb el baròmetre del CIS que situa la immigració com el segon problema dels ciutadans, només per darrere de la vivenda. I si algú tem que Espanya ofereixi un pèssim exemple d’acceptació, li consolarà saber que l’exigència d’una adaptació al país receptor coincideix amb l’expressada al Regne Unit (87%), Alemanya (75%), Holanda (74%), Portugal (72%), Suècia (61%) o Dinamarca (61%), segons dades sistematitzades pel Financial Times.

Notícies relacionades

Ulleres grogues i horitzó feixista

El segon calvari dels Andic

¿Què passaria si l’obligatorietat d’integració dels immigrants es plantegés exclusivament als polítics? Es desconeixen les dades que s’obtindrien a Espanya, però es pot aventurar que els gestors serien molt menys exigents que els ciutadans a qui serveixen. L’economista Laurenz Guenther va analitzar les respostes de la classe governant, i es va trobar un abisme al Regne Unit (només un 47% exigeixen l’adaptació integral), Alemanya (33%), Holanda (43%), Portugal (18%), Suècia (34%) i Dinamarca (64%). Retinguin en efecte el resultat dels danesos, on els representants són més radicals que els representats.

Queda clar que l’actitud davant la migració divideix amb contundència civils i polítics. Al marge de debats morals, l’estudi va concloure que com més gran és l’abisme entre els ciutadans i els seus càrrecs electes, es dispara l’auge de la ultradreta que és incontestable als països citats. Tret de Dinamarca, on els socialdemòcrates es van alinear amb la ciutadania per neutralitzar els extremistes, a costa potser de sacrificar els principis. I, per descomptat, els polítics remisos en l’assimilació no tenen millor cor, sinó pitjors remeis.