La política és cosa de nens

Produeix neguit posar la vista en l’actualitat política. Tot sembla situat al revés i amb la necessitat de ser estrident perquè la societat repari en un fet qualsevol. L’exageració és un motor del present i per ara ningú està disposat a canviar el ritme. Així el jutge Peinado, per exemple, cita a declarar Begoña Gómez, dona del president, al seu jutjat un dissabte, podent haver-ho fet un dia feiner. D’altra banda, Feijóo no està disposat a acceptar que alguna de les seves anàlisis davant la immigració coincideix amb les que afirma Pedro Sánchez, i aquest, el president, presumeix que aquestes opinions contradiuen les propostes populars, tot i que en la seva profunditat siguin semblants, amb matisos, naturalment.

L’estil de la Transició sembla desfet en bocins, diria Camus. Ara que es compliran 50 anys de la mort de Franco on tot renaixia, les empremtes de l’empatia política són escasses, per no dir que nul·les. És fàcil recordar les trobades entre dos personatges tan allunyats com Adolfo Suárez i Santiago Carrillo, però difícil submergir-se en les dificultats que van tenir els dos per defensar les seves postures entre els seus. A Suárez el va anar defenestrant a poc a poc la seva pròpia família política i Carrillo va quedar anul·lat per la dificultat d’explicar el seu missatge i la seva relació amb el passat.

Notícies relacionades

Cultura ornamental

Demografia i productivitat

L’edat et dona una dimensió diferent de la que tenies amb 20 anys. Durant decennis, si és el que dura una generació, la ciutadania es veu en l’obligació de canviar-ho tot. Els nivells d’impuls es trastoquen. Als anys 80 aquesta capacitat va estar molt agitada. Als 90 va existir una majoria més acomodada. En l’arrencada del segle XXI, el malbaratament va ser desconcertant, fins a arribar a la crisi financera que va obligar a desfer i tornar a fer sobre les quimeres llibertàries de la tecnologia. I aquí estem en la construcció d’un nou món incapaç d’entendre que forma part d’un passat lògic i que necessita empatia política.

Els partits actuals, a Espanya i a la resta del món, estan disposats a refer-ho tot. La situació geopolítica mundial ofereix una fotografia que obliga els intel·lectuals, si és que encara en queda algun, a impedir que el món es desfaci, com deia Camus. El 2025 s’assembla a aquells finals dels anys 50 del segle XX. No avancem. Els nens ho solucionen millor.