El nostre món és el món | Article de Joan Tapia Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿La llista més votada?

Sánchez i Feijóo afronten un difícil any electoral i recorren a l’autobombo i a demonitzar el contrari

4
Es llegeix en minuts
¿La llista més votada?

Un polític de la Transició em va dir que en política la propaganda és essencial, i que Winston Churchill es feia portar les proves del diari (no va dir quin) i en la recensió dels seus discursos treia «aplaudiments» i posava «grans aplaudiments». No sé si l’anècdota és certa, però en aquest cas Pedro Sánchez i Núñez Feijóo serien dos ‘churchillians’ perquè tots dos recorren sense complexos a l’autobombo més descarat. El problema és quan la publicitat s’estavella amb la realitat. Els hi pot estar passant.

Sánchez està utilitzant allò d’«Espanya va bé» de l’Aznar d’abans de la majoria absoluta del 2000. El PIB espanyol va créixer l’any passat un 5,5%, per sobre de les previsions oficials. La inflació va tancar l’any en el 5,7%, la menor d’Europa. El desembre es va acabar amb 20,5 milions de llocs de treball, gairebé 1 milió més que abans de la pandèmia. I l’ocupació temporal –el gran drama espanyol– ha caigut en un any del 25% al 17,9%.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però l’economia no ho és tot. Felipe González va guanyar Aznar el 1993 en plena recessió. I va perdre el 1996, quan l’economia es començava a reactivar. Mentrestant, el PSOE i González –per la corrupció i els GAL– havien perdut molt crèdit. I els errors juridicopolítics de Sánchez, no només la rebaixa de penes de molts condemnats per delictes sexuals –que era el contrari del que pretenia la tan publicitada llei del ‘només sí és sí’–, li estan fent perdre credibilitat.

I en economia no tot és or. El creixement del PIB ha sigut del 5,5% el 2022. Però a finals d’any ha baixat al 0,2% i el ritme anual ha passat del 4,8% del tercer trimestre al 2,7% del quart. Per això, malgrat que el saldo anual és positiu, en el quart trimestre es van perdre 81.800 llocs de treball. Anem de més a menys i si el 2022, creixent un 5,5%, el clima sociopolític va ser el que va ser, ¿què passarà el 2023 quan, sent optimistes –projeccions del Govern i de l’FMI–, l’economia creixerà un 1% o un 1,2%? No hi haurà recessió, que era la gran por, però sí una desacceleració forta que farà l’ambient més inhòspit.

Per la seva banda, Núñez Feijóo es passeja per Andalusia perquè les enquestes el posen per davant del PSOE. Però també diuen que el PP no podrà governar sense el suport de Vox. Quan Feijóo predica que governi la llista més votada –als ajuntaments i en el govern de l’Estat– està dient unes quantes coses. Una, de positiva, que no vol la crossa de Vox. Millor que Sánchez, resignat al pacte amb Podem malgrat les estultícies d’Irene Montero i Ione Belarra, que acaba de qualificar Juan Roig (Mercadona) de «despietat capitalista».

Però això de la llista més votada indica també que Feijóo sap que Vox és el seu taló d’Aquil·les. Governar amb Vox i ser un soci apreciat a Berlín, París i Brussel·les no és fàcil. Tot i que, cert, atenció a Meloni. I Abascal està patinant amb la posposada moció de censura contra Sánchez. Feijóo pensa que Abascal no creix, però no vol governar amb ell com Mañueco a Castella i Lleó.

I després hi ha allò de morir d’èxit. ¿Quin seria el saldo polític si al PP li anessin bé les municipals, però després, per aconseguir alcaldies –per exemple, Madrid– hagués de fer pactes de govern –no de suports exteriors– amb Vox? ¿El beneficiaria de cara a les generals?

Notícies relacionades

Per això Feijóo diu que ha de governar la llista més votada. I que el PSOE permeti la seva investidura si ell arriba primer i el PP faci el mateix amb Sánchez si passa el contrari. Però que en un règim parlamentari el president del Govern sigui investit excloent i sense comptar amb tercers partits i amb els extrems és complicat i no gaire raonable. És així. Anant al terreny pràctic, seria més factible si hi hagués un mínim de confiança entre els dos líders, que és el que no passa. Feijóo s’ha negat reiteradament a renovar el Consell General del Poder Judicial i Sánchez repeteix –fins i tot dimarts, quan el PP es va abstenir en la votació del decret anticrisi– que el PP és la dreta més reaccionària d’Europa. Reclamar ara que governi la llista més votada sembla com demanar la lluna en un cove.

Tots dos volen guanyar. Però demonitzar sempre l’adversari, cosa que pertorba el funcionament de la democràcia, potser no és la millor arma publicitària. I no és Churchill qui vol, sinó qui pot.