Dinosaures, viatges al centre de la terra i nens de 5 anys que llegeixen diaris

Pobrissó: ha de competir amb el dia 16 de ressaca de la cançó de Shakira, entre altres temes. Un dia decidirà enviar un ornitorrinc a la Lluna o apagar el Sol amb el seu interruptor diví i ningú li farà cas.

Un bon exercici és llegir la premsa amb un nen de 5 anys. Jo ho he fet avui, el meu fill estava malalt a casa, i ho ha tingut molt clar. És cert que la por més gran del nen en qüestió és que ens caigui a sobre un meteorit. Quan fa un any va saber que existien, li vaig dir que teníem màquines per saber que vindria i que llavors fugiríem. «Ja, doncs els dinosaures no ho van veure venir», va ser la resposta, gairebé nihilista, del meu petit Dostoievski.

Ahir, la notícia dels ous el va impactar sobre manera. Com van poder uns ous (a ell un dia l’hi van caure sis al Carrefour i es van trencar tots) haver sobreviscut a una catàstrofe natural com aquella. No hi ha més preguntes. Òbviament, el nen volia saber més: si podíem agafar ‘ipso facto’ un avió per anar a veure’ls (no podem, perquè tens grip, li vaig dir) i quin zoo acolliria els dinosaures que sortirien d’aquests ous (si vam tenir el Floquet, si no t’ho has inventat, segur que els compra el de Barcelona; digues-l’hi a l’alcaldessa, em va dir –al seu cap nostre alcaldessa és com l’alcaldessa de Bahía Aventura a ‘La patrulla canina’).

Després es va interessar encara més per allò del centre de la terra. ¿És més a prop que Galícia?, va preguntar. Bé, en concret és entre Kíiv i Pequín, a uns 5.000 km. Aquí al costat, va contestar. Li va intrigar que fos una bola composta d’acer i que pogués invertir el seu sentit rotatori, com aconsegueix Superman en aquella pel·lícula (en el dia d’avui encara no ha superat que li digués que al món real els superherois no existeixen, però que els brivalls, gent rematadament dolenta i alguns amb grans armes, abunden). Li vaig dir que l’única conseqüència és que el dia ha durat una mil·lèsima de segon menys que fa setanta anys i es va indignar tant o més que aquests que es lamenten que el canvi d’hora els roba una hora de son a l’any.

Notícies relacionades

La rotació del nucli intern de la Terra ha parat, segons els científics

Plorar de pena

Com que encara no té tan clara la frontera entre la realitat i la ficció (i la segona sol ser més amena), li vaig explicar l’argument de ‘Viatge al centre de la terra’, de Jules Verne. Els exploradors pesquen peixos extints i descobreixen monstres marins enormes, fins i tot un plesiosaure, i fins i tot veuen un home de quatre metres amb cap de búfal pasturar una manada de monstres com si fossin ovelles. Aquesta tarda veiem ’Mundo extraño’, la nova de Disney, que va d’això, tot i que ell només mirava per la finestra a veure si queien flocs de neu (això, imagino, seria la prova que els dinosaures no només existeixen, sinó que ben aviat fitxaran pel zoo de Barcelona, una cosa així com si ho tornés a fer Messi pel Barça: 1% de possibilitats, 99% de fe).

Al Saló de la Infància que se celebra abans de cada Nadal a la ciutat, aquest diari sol oferir a la quitxalla l’opció de confeccionar una portada d’EL PERIÓDICO, i fins i tot de sortir en la fotografia del tema principal. De vegades, crec que tot seria més interessant si ells dirigissin el trànsit del debat públic, si imposessin el tema de portada i els ‘trending topic’ de Twitter (ells i no un algoritme encarregat per un adult amb edat mental infantil). Nadons capitostos que no saben què nassos és el ‘clickbait’, però que descobreixen una cosa molt més important: la curiositat.