Arenes movedisses Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Alves sempre saludava

Fins i tot un sospitós de violació cultiva una imatge pública basada en la projecció idealitzada de l’excel·lència i les bones accions

4
Es llegeix en minuts
Alves sempre saludava

Leonard Beard

Els recomano que donin una oportunitat a ‘Rapa’ (Movistar+), un interessant ‘thriller’ l’acció del qual transcorre en un ‘concello’ gallec. Un dia (va espòiler) apareix un senyor amb el coll trencat, un tipus vulgar, pel que sembla inspector de muntanyes que, fins que mor, es passeja durant tota la sèrie amb texans, llustrós, camisa de ‘sport’ i caçadora de cuir, plebs ‘casual’, ben vestit, però informal, que manté el mateix tern per anar a treballar, per acudir al seu partit de futbol sala o per maltractar la seva parella, que d’això va el seu personatge, i ningú, per ser francs, vessa una sola llàgrima quan el maten. El dia que l’enterren el mostren al taüt arreglat de diumenge, amb vestit i corbata, teixit fi ben combinat, potser d’alpaca, potser no de Zegna tot i que d’utillatge ben aconseguit, elegant, com un regidor el dia de processó de la patrona. Fet un pinzell. 

Té bon cartell al poble, s’ignora que sigui un maltractador, i en lloc d’enterrar-lo amb el seu ‘outfit’ habitual –així d’ordinari pegava a la seva dona–, amb els seus ‘jeans’ de cada dia i la jaqueta panamà, fins i tot amb la camisola de les patxangues del ‘futbet’, les sabatilles antilliscants per al parquet i les seves mitges de jugador, l’envien a l’altre barri vestit de nòvio i com en realitat no era, com si del ‘concello’ en què mor viatgés directe al Valhalla, malgrat tractar-se d’un tipus antipàtic, fatxenda i més aviat eixut que pegava a la seva dona, que ara l’acomiada entre sanglots. L’important és que no se sàpiga el que va fer en vida.

Sovint ens mostrem (ens mostren) com el que no som, com si en la nostra exposició pública preguéssim per una última oportunitat per expiar les nostres culpes, intentant deixar en la memòria d’entre els vius una imatge millorada de nosaltres mateixos i intentant desterrar la divisió d’opinions que va atresorar el nostre pas per la Terra. Al tio que jeia dins del taüt no li va servir de gaire. «Era un cabró», sentencia una de les protagonistes.

A l’altre barri hauríem de marxar com vam venir, despullats i com el que vam ser en vida. Seria un últim gest d’honestedat per a nosaltres i per a les persones que deixem. Des del moment en què naixem, la qüestió és quant temps ens mantindrem en aquest món i com aprofitarem aquest microscòpic pas nostre per l’existència. Al llarg de la vida som les coses que fem, els afectes que professem, els trànsits que patim, els llibres que llegim, la felicitat, el dolor i molta aparença (sempre saludava). Fer-se veure fins al moment final representa l’intent desesperat de convèncer la parròquia del que realment no érem. Gairebé sempre en va.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Ja no fa falta que ens posin el vestit al taüt. Per a això hi ha les xarxes socials, que mostren en vida una versió idealitzada del personatge que interpretem. Més guapos, més prims, més solidaris, com aquests famosos que es fotografien amb nens de l’Àfrica als quals no tornaran a veure. I així arribem a Dani Alves. Sempre saludava. La fama i els diners no el fan diferent del pobre i de l’anònim. La seva exposició pública interpreta un món idíl·lic de bombolles de sabó. Alves tocant la guitarra, Alves amb Lewis Hamilton, Alves fent moixaines a un nadó, Alves mirant al sol perquè «el sol és molt gran i hi ha rajos per a tots els que els busquen», Alves amb la seva mare fent el paper de bon fill. Fins i tot el dia en què suposadament van tenir lloc en una discoteca de Barcelona els fets pels quals ara és a la presó, el futbolista va publicar a les xarxes una entranyable foto amb Pelé, consens de les més altes qualitats.

L’aparença. Mostrar-nos al món i a nosaltres mateixos com voldríem ser i com volem que ens recordin. Però fins i tot en aquest tipus d’operacions de maquillatge d’alta escola cometem alguna imprudència. «No sé amb quina espècie de ‘man’ estan vostès acostumats a tractar, però aquest d’aquí és un ‘chingón muy verraco’ que no desisteix mai», escriu Alves dos dies després del succés. La justícia determinarà el futur d’Alves, si és culpable o innocent, si és el violador que assegura la víctima o si és un ‘chingón muy verraco’ que no desisteix mai; si ha mantingut enganyats tota la legió d’aficionats que l’adulen i estan en xoc (estimat Xavi...) o si és el fill i marit estimadíssim que exposa. En aquest estrany món en el qual ja res és veritat ni és mentida, només estic convençut d’una cosa: el dia del judici acudirà amb el seu millor vestit.