Article de Sergi Sol Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

I Trias va tocar el pirandó

El candidat de Junts té vida pròpia i Puigdemont ho accepta perquè, altrament, la plantofada a Barcelona hauria sigut d’escàndol

2
Es llegeix en minuts
I Trias va tocar el pirandó

FERRAN NADEU

El candidat virtual de Puigdemont va tenir un molt oportú compromís per defugir el puigdemontisme als carrers de Barcelona el dia de la cimera hispano-francesa amb la remarcable bronca dels puigdemontistes més aguerrits al líder republicà, Oriol Junqueras. I es va aplicar allò de com més lluny, millor. Trias té vida pròpia. I Puigdemont ho accepta perquè, altrament, la plantofada a Barcelona hauria sigut d’escàndol. En canvi, un bon resultat a Barcelona podria maquillar els pèssims auguris al cinturó (que un dia va ser) vermell.

Aquest és el màxim atractiu de Trias, la seva capacitat per atraure sectors moderats i d’aglutinar el rebuig del colauisme. Molt millor, en aquest sentit, que Collboni, que ara també toca el pirandó de l’Ajuntament de Barcelona per agafar distàncies, respecte a Colau en aquest cas. És difícil aspirar a seduir el votant anti Colau sent la seva mà dreta de facto. Per això el desmarcatge i la seva sobtada sortida del govern de la capital després de 92 mesos, si no atenem que Colau va fer fora Collboni de l’ajuntament el desembre del 2017.

Com que tenim memòria de peix, aviat ens oblidem que l’alcaldessa Colau va expulsar tot el PSC «pel seu suport al 155» i que, després, va recosir el pacte el 2019 amb la benedicció de Manuel Valls, el candidat fallit de les elits de la ciutat.

Té certa gràcia que el pacte confés del puigdemontista Trias sigui precisament amb Collboni, mentre en paral·lel busca amb afany la confrontació amb Colau. I viceversa. Els extrems s’atrauen.

En canvi, el pacte inviable és el de Collboni amb Maragall. A més, el republicà té alguna cosa d’aneguet lleig, ja que Colau el va deixar amb un pas de nas. Amb Collboni no es donen ni la mà. I Trias només pensa a ficar el bec al seu abeurador. Ho té cru, fins i tot guanyant. Ja sap com se les gasten els seus rivals.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Als de Junqueras els estan aixecant la camisa. Puigdemont va impulsar el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, que sembla a prova de bomba. Ni un sol desacord. Hi va haver un conat de consulta que Puigdemont va manar aturar davant un atribolat Turull, a qui maneja al seu aire.

L’única consulta va ser per trencar amb Aragonès un pacte de govern que va néixer contra la voluntat del mateix Puigdemont, que l’hi té votada a Junqueras i companyia. El seu artífex, Jordi Sánchez, que també té vida pròpia, va haver de renunciar a l’any per evitar la seva decapitació. I aquest és un pacte que tots dos voldrien prorrogar, i que podria replicar-se a l’ajuntament de la Ciutat Comtal. El problema és que Colau segueix viva i cuejant. Paradoxalment, la candidatura de Trias li ha donat vida en la mateixa mesura que debilita les aspiracions d’Ernest Maragall, que, malgrat tot, no donarà el seu braç a tòrcer després de tocar el pirandó del Parlament fa uns dies. Un altre tema és si els pressupostos d’Aragonès surten vius del Parlament o s’encallen després de la mà estesa d’Illa, que ha mutat a un ‘tot o res’. Després de la Diputació i l’ajuntament, seria la tercera estocada dels socialistes als republicans amb conseqüències impredictibles.