CONTEXT
La tirada del ‘forofisme’
La campanada sòbria sembla una quimera en les pròximes eleccions a la presidència
No per inesperat, el suport de Joan Gaspart a Laporta és indicatiu del sentiment d’una part del barcelonisme. Menys significatiu és l’aval de Xavi Hernández a Víctor Font. Gaspart i les seves pulles de fa 20 anys estan oblidades, mentre el tema de Xavi encara supura. Qui dubta que el bo d’en Xavi volgués un revival?. ¡I qui no! Amb tota cruesa l’hi van gravar a Florentino Pérez. Jubilar-se professionalment al Madrid, com en el Barça, és un somni humit. Llevat que la vida com a entrenador internacional et somrigui –cas Guardiola– o els negocis et vagin de meravella. Gaspart comparteix el seu forofisme amb Laporta. Res a veure amb el robust Font, infinitament més mesurat que l’huracà Laporta. És paradoxal que la massa social del Barça, els socis amb abonament, els que acudeixen al camp, siguin molt més fats. Res a veure amb l’ambient d’Anoeta o San Mamés. O al costat de casa, a Cornellà, on l’afició rugeix. I ja no diguem en escenaris com Anfield o La Bombonera. El Barça juga en una altra lliga de la cridòria malgrat que el seu president podria ser el seguidor del megàfon al capdavant de l’afició més sorollosa.
Poc sembla importar-li al soci que el New York Times (NYT) capgiri l’economia culer. No és que el Barça estigui endeutat, com tots a Espanya, és que lidera amb números vermells de vertigen. Sense Goldman Sachs l’entitat sant i senya del catalanisme popular ja estaria trencada. Per a quan arribi el moment de tancar el crèdit els prestadors de Manhattan voldran cobrar fins a l’últim dòlar. Déu no vulgui que el cost de les obres del Spotify Camp Nou es dispari i que les optimistes previsions d’ingressos quedin curtes. A més, es planteja que el soci pagui menys, quan ja li surt per un terç del que paga un merengue. En qualsevol cas, encara lluny dels preus populars de clubs com el Bayern de Múnic, d’exemplar gestió econòmica.
Notícies relacionadesAixò si el fetitxisme culer no acaba altre cop amb una inflació salarial com en el regnat Messi. Però sense cap talent com ell. La ridícula comparació amb Lamine no aguanta cap anàlisi seriosa. És clar que sense la vergonya de l’escenificació del 10 d’Ansu Fati. I sense explicar que el jove Messi compartia samarreta amb Ronaldinho, o 9 nats com Eto’o. D’això és del que va curt el Barça, i per això la Champions li queda gran. També per això no va poder capgirar un resultat advers contra els del Cholo, que tampoc són res de l’altre món, tot i ridiculitzar l’equip de Hansi Flick al seu estadi. De fet, l’entrenador alemany és gairebé un miracle: esprem el que té i, quan venen mal dades, recorre a algun saldo (João Cancelo) o a descartats com Rashford.
Per a Laporta, que ve d’un doblet, és aigua beneita veure com a la llotja del Bernabéu viuen el seu pitjor moment després d’anys de glòria europea, mentre el Barça encadenava derrotes sorolloses. Ara, en canvi, el soci podrà votar contra el Sevilla amb l’equip líder. Així les coses, una campanada sòbria sembla una quimera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- En clau europea Xoc energètic
- Tensió global Mig centenar de vaixells de la flota fantasma petrolera russa estan atrapats al Golf
- Tensió global Sánchez defensa que l’enviament de la fragata s’ajusta a la "legalitat"
- Tensió global Trump assegura que Cuba "caurà ben aviat"
- Tensió global Els EUA i Israel obren una altra fase de l’atac a l’Iran amb accions a «gran escala»