La guerra civil a l’Iran

Poden clamar amb tanta vehemència com vulguin, el règim teocràtic iranià no té res a fer davant la brutal maquinària de guerra que representen els exèrcits d’Israel i els Estats Units, tecnològicament molt superiors. El màxim que està en condicions de fer l’Exèrcit iranià és respondre agònicament amb un llançament tan desesperat com imprecís de míssils i drons que sense cap dubte anirà a la baixa a mesura que l’aliança Trump-Netanyahu trepitgi l’accelerador. O senzillament vagin destruint progressivament totes les bases militars iranianes fins a deixar l’Iran amb una capacitat de resposta cada vegada més exigua i casolana. Aquesta és una guerra que es lliura des de l’aire. Com la de Gaza, de fet. La força aèria iraniana acabarà més malmesa que la siriana i l’egípcia en la guerra dels Sis Dies i les seves bateries antiaèries polvoritzades.

Notícies relacionades

Del mòbil al món físic

Barcelona necessita la seva Thyssen

Però una altra cosa és que sense una invasió terrestre pugui caure el règim dels aiatol·làs. Conscients d’aquesta magnitud, l’aliança Trump-Netanyahu fa una crida ara a la ciutadania desafecta a prendre les armes i començar una guerra civil. No ho diuen així d’explícitament. Però és precisament d’això del que estem parlant. Com a Líbia o com en el vesper sirià al seu dia. O fins i tot com a l’Iraq o l’Afganistan, només que en aquests casos sí que van posar centenars de milers de soldats sobre el terreny.

És just preguntar-se, no obstant, si Líbia està millor ara o amb Gaddafi. La mateixa pregunta és vàlida per a la resta. És a dir, ¿són ara països més segurs i la seva gent disfruta de millors condicions de vida o potser les guerres civils han acabat amb senyors de la guerra a tot arreu i amb una població més empobrida que mai.