Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Eduard Márquez i el túnel del temps
La meravella de ‘1969’ és que l’ímpetu literari de l’autor és present perquè ha establert un pacte amb el lector que ens introdueix en un xuclador que ens empeny cap a l’ull de l’huracà històric
Les tuneladores que perforen els túnels poden ser de tres tipus diferents. El ‘talp’ és una perforadora que excava. Si és d’‘un escut’, sosté la volta que es forma com a essència del que entenem per túnel. Si és de ‘dos escuts’, la perforadora excava i sosté alhora, en un moviment que és rotatiu i alhora edificant. És a dir, mentre es fa el forat, mentre esdevé possible el lligam entre l’entrada i la sortida, mentre es forada la roca amb la intenció de trobar un punt de fuga, una llumeneta al fons, un sentit a la construcció, mentrestant, el túnel es va construint com a tal, perquè el propòsit no és només arribar al final, sinó aconseguir que la volta no s’enfonsi. Assistim, amb el foradament, amb la lenta incursió en un terreny obscur, a la pròpia dinàmica d’edificació de la naturalesa del túnel. Objectiu i procés es confonen, dialoguen.
No els parlo d’enginyeria de camins, sinó de novel·la, de literatura. Eduard Márquez acaba de publicar una obra magna (‘1969’, a L’Altra, en català, i a Navona, en castellà), en la qual ell, un escriptor de raça, obsedit per la forma, que fins ara havia practicat l’exacta orfebreria del detall i la precisió del minimalisme, no ha escrit ni una sola ratlla. En un procés de depuració excepcional, producte d’una reflexió intensa sobre la veu narrativa, sobre l’estil i la intensitat moral de la literatura, ha confegit una obra que reconstrueix la realitat d’un any decisiu en la història d’aquest país. Ell hi viu, en aquesta època. Encara ara. S’hi ha submergit i ha recollit testimonis, documents, confessions, vivències. Veus. I les ha ajuntat, amb la precisió d’un rellotger, pacientment, conscient que l’exigència màxima de la seva concisió com a narrador implicava un deure ètic, el sacrifici de ‘desaparèixer’ com a creador per poder construir un artefacte –sense estil, sense categories– que fos efectiu perquè era fidel a la veritat, a les veritats de les quals ha estat marmessor.
Entretots
La meravella de ‘1969’ és que l’ímpetu literari de Márquez hi és present perquè ha estat capaç d’establir un pacte amb el lector que ens introdueix en un xuclador que ens empeny, amb turbulències i desassossecs, cap a l’ull de l’huracà històric. El rellotge que ha inventat ens marca l’hora precisa d’una novel·la singular. Ens ha ensenyat com construïa aquest túnel del temps i alhora ens hi ha empès perquè el travessem en una experiència que és colpidora, pertorbadora, inapel·lable.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
