La campanya militar (84) | Article de Jesús A. Núñez Villaverde Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ucraïna busca la victòria, ¿i nosaltres?
Kíiv busca l'expulsió de Rússia de tot el seu territori, inclosa Crimea, però més aviat sembla que EEUU i els sus aliats tinguin com a objectiu desgastar-la en una guerra prolongada
Si hi ha voluntat de poder sembla obligat considerar que tot actor sumit en una guerra busca prioritàriament la victòria. I més encara si es tracta d’una guerra en què està en joc la pròpia existència, com passa a Ucraïna. Per això no pot estranyar que Volodímir Zelenski insisteixi des de fa mesos, sobretot des que les seves tropes van prendre la iniciativa al camp de batalla a finals de l’estiu passat, que no vol la pau sinó la victòria, entesa com l’expulsió total de les tropes invasores de tot el territori nacional, inclosa Crimea.
En aquesta línia, conscient que amb els seus propis mitjans humans, industrials i militars no en té prou per aconseguir-ho, és coherent que demandi insistentment més i millors mitjans militars i ajuda econòmica a qui es mostri disposat a recolzar-lo. Una insistència que s’ha traduït en un creixent corrent de subministraments vehiculats en gran mesura a través del Grup de Contacte que, com va passar ahir mateix en la reunió de Ramstein, amb la presidència del ministre de Defensa nord-americà, mira de coordinar el tipus de material i armament a entregar a Kíiv, tant per cobrir les seves necessitats més peremptòries com per evitar la bogeria logística i operativa que suposaria per als ucraïnesos trobar-se amb un galimaties de materials molt difícilment integrables i interoperables. Poc es pot retreure, per tant, a un Zelenski que s’escarrassa a millorar les capacitats ucraïneses per obligar Rússia a retirar-se.
Entretots
Una altra cosa és respondre a la qüestió de quin és l’objectiu últim de qui, amb els Estats Units al capdavant, ha decidit recolzar militarment Kíiv. I per això convé fixar-se en un comptagotes d’entrega de material cada cop més complex. L’argument habitual que es maneja, des que es van entregar els primers míssils contracarro Javelin fins que s’ha obert la porta a carros de combat i blindats, és que es tracta d’impedir que Rússia decideixi fer escalar el conflicte, fins i tot traspassant el llindar nuclear, no només contra Ucraïna sinó també contra els països subministradors. La realitat és que fins ara s’han traspassat successivament aquestes suposades línies vermelles, sense que Moscou s’hagi atrevit a fer un pas d’aquestes característiques, segurament conscient que llavors es trobaria en una situació de la qual no podria sortir airós pels seus propis errors i les seves cada vegada més notables carències.
Per això, a l’hora de determinar les raons d’aquest comportament occidental resulta evident que respon a una triple causa. En primer lloc, l’extraordinari rendiment de les forces ucraïneses ha mostrat que posar armes a les seves mans resulta militarment molt rendible, atesa la seva capacitat per absorbir els coneixements tècnics necessaris per utilitzar-les. A més, com es va demostrar, per exemple, amb els atacs de Kíiv contra la base aèria d’Engels-2 amb material propi readaptat, Washington i d’altres van entendre que era millor atendre les peticions ucraïneses, almenys parcialment, per evitar que Zelenski i els seus poguessin actuar contra objectius en territori rus sense cap possibilitat de frenar les seves ànsies de combat. Però, sobretot, el que es pot concloure és que el que es busca en el fons, no és derrotar Rússia immediatament, amb l’enorme risc que, desesperada, decideixi recórrer al seu arsenal nuclear, sinó desgastar-la en una guerra prolongada fins que quedi exhausta. Tot i que per fer-ho s’hagin de continuar sumant morts i destrucció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
