La pau a Gaza i les presses

Se sol dir que les presses no són bones conselleres i, no obstant, Donald Trump està exercint una evident pressió perquè el Govern israelià i els dirigents de Hamàs arribin a un acord al Caire. Seria d’agrair aquest esforç si l’inquilí de la Casa Blanca estigués pensant en les vides que poden salvar-se si s’aconsegueix frenar la massacre israeliana i alliberar els 48 ostatges que Hamàs reté. Però, donada la seva trajectòria de suport a Benjamin Netanyahu i el seu desmesurat narcisisme, és probable que estigui pensant que divendres es donarà a conèixer el premi Nobel de la pau i que l’anunci d’un acord sobre Gaza li garantiria la seva obtenció.

Per contra, no sembla tan amoïnat un Netanyahu que continua comprovant que, malgrat crítiques i flotilles, continua comptant amb marge de maniobra per completar la massacre que està perpetrant a la Franja, junt amb l’annexió de Cisjordània. Més encara, la prolongació de la violència contra els palestins fa temps que constitueix la seva principal carta per preservar la seva posició de primer ministre, blindant-se davant l’acció de la justícia en les tres causes judicials que poden conduir-lo a la presó, si perd la immunitat. Els seus comandaments militars informen que necessitaran entre quatre i sis mesos per completar l’ofensiva sobre Ciutat de Gaza, i tot indica que desitgen disposar d’aquest temps per degradar la capacitat militar d’un Moviment de Resistència Islàmica que també està políticament molt debilitat.

Netanyahu sap, a més, que la proposta de Trump –en realitat, un ultimàtum de rendició per a Hamàs, en el qual ni s’esmenta Cisjordània– no l’obliga a cedir res que no desitgi. De fet, l’únic termini detallat que hi apareix és el de les 72 hores que té Hamàs per entregar aquestes 48 persones, i deixa la resta de compromisos de Tel Aviv en una nebulosa que, en termes reals, deixa a Netanyahu les mans lliures per tornar a la càrrega quan ho consideri adequat.

Notícies relacionades

La justícia europea obre la porta a reconèixer a tota la UE el matrimoni gai

Veneçuela amenaça les companyies que no volen al país

Per la seva banda, tampoc sembla que Hamàs s’afanyi a firmar un acord basat en els vint punts que Trump ha donat a conèixer, el qual inclou un desarmament que el deixaria absolutament neutralitzat. Encara que la seva capacitat de combat estigui molt minvada, hagi perdut bona part de les simpaties que tenia entre els palestins i hagi sigut abandonat per la major part dels seus aliats externs, entén que cedir la seva principal carta de negociació –els ostatges–, sense obtenir sòlides garanties de seguretat i un calendari que obligui Israel a ajustar-se al que s’hagi pactat –sobretot, amb referència a l’alto el foc, la retirada completa de la Franja i l’entrada d’ajuda humanitària–, el deixa a expenses de la voluntat dels seus enemics. I l’experiència acumulada li fa veure que ja són moltes les ocasions en què Netanyahu ha incomplert els seus compromisos amb el beneplàcit no només dels EUA, sinó també amb l’acceptació dels governs europeus i àrabs.

En els extrems de l’espectre d’actors implicats també tenen pressa tant els que temen per les seves vides sota les bombes israelianes i sota la tirania de Hamàs, com els que somien en els sucosos beneficis de l’operació empresarial prevista per a Gaza per Trump i els seus pròxims. ¿Seria molt demanar que en lloc de les presses imperi el seny?.