Barcelona torna a fer història

La presència d’una vintena de ministres il·lustra l’ambició d’una reunió que abordarà la cooperació econòmica i cultural, però també el futur de les interconnexions energètiques i ferroviàries, la necessitat d’una política de defensa europea, la col·laboració contra el terrorisme i tot allò relatiu a drets, immigració i ciutadania. Que l’hidroducte que ha de connectar Barcelona amb Marsella s’hagi col·locat al centre de la reunió és lògic, tenint en compte que la guerra d’Ucraïna ha anticipat carències i dependències energètiques que constitueixen el taló d’Aquil·les de la Unió Europea. La crisi del gas rus i l’envelliment prematur que pateixen moltes centrals nuclears franceses ha creat un context favorable a Espanya, impensable fa tot just un lustre. Com a dada que il·lustra aquest reequilibri entre els dos països en temes energètics, n’hi ha prou amb constatar que la setmana de la cimera va començar amb un preu de la llum 6 o 7 vegades superior a França que a Espanya. Ningú podia imaginar una situació semblant fa un parell de dècades, quan les nuclears franceses anaven a tot drap i Espanya era un nan en matèria de renovables. A França no li agrada que l’hidroducte porti el nom de Barcelona i exigeix que l’hidrogen passi per mar i no per terra, per poder dir que el nou combustible regarà Europa des de Marsella, però el cert és que la península Ibèrica té un nou i insòlit protagonisme en un tema que forma part del nucli dur de l’estratègia europea. 

Notícies relacionades

¿Qui va i qui no va a la manifestació contra la cimera Espanya-França a Barcelona?

Ferrmed apressa la UE a adoptar «un pla coherent» per impulsar el Corredor Mediterrani

Per a Catalunya, la cimera no només és importantíssima pels temes que abordarà, sinó també pel caràcter simbòlic que té celebrar-la a Barcelona. Bé està que el president de la Generalitat hagi plantejat qüestions de legítim interès, com els passos fronterers que París s’entesta a mantenir tancats amb l’argument, o l’excusa, de protegir-se del terrorisme i de la immigració il·legal, i com les connexions ferroviàries i el corredor mediterrani, que els francesos tenen escàs interès a agilitzar, mantenint un absurd coll d’ampolla entre Perpinyà i Montpeller. No obstant, per a Pere Aragonès i Ada Colau, el més excel·lent hauria de ser que Barcelona torni a fer història acollint un nou tractat que porta el seu nom. Després d’anys d’aïllament, marcats pel conflicte, la divisió, la fugida cap a enlloc i la violència, Barcelona té l’oportunitat de tornar a associar el seu nom al diàleg, la cooperació i les iniciatives transeuropees. Aprofitant les desafortunades declaracions d’un ministre de Sánchez que va presentar la cimera com el funeral del procés, l’independentisme més irredempt ha trobat un pretext per mobilitzar els seus seguidors, arrossegant al carrer una Esquerra Republicana que no renuncia a la pancarta, tot i que sigui partit de Govern. Oriol Junqueras és el teòric de la idea segons la qual Esquerra Republicana pot i ha d’estar a l’hort i a la vinya. No és res nou per al nacionalisme català. Jordi Pujol va estar en la inauguració dels Jocs Olímpics mentre els seus fills intentaven desacreditar l’esdeveniment. Però Pujol mai va deixar que els seus passessin massa temps a la vinya. La lectura diària de quatre diaris europeus li aconsellava donar prioritat al fet d’estar a l’hort.