Sindicats
La dama de coure de CCOO
Des que els soviètics van anomenar Margaret Thatcher com La dama de ferro, moltes dones que han destacat en la vida política han heretat aquest qualificatiu. No hi ha homes de ferro. Només dones, la determinació de les quals els homes només poden explicar per un caràcter excepcional. Dones masculinitzades pels mitjans de comunicació, com Golda Meir i Angela Merkel. Catalunya no n’ha tingut perquè, per molt que pretenguem ser l’avantguarda del feminisme, els homes sempre han ocupat els panteons de la vida política i sindical. Fins que Comissions Obreres va decidir elegir recentment com a nova secretària general Belén López, una dona de 48 anys llicenciada en ciències polítiques, nascuda a les remotes Masies de Voltregà, on els comtes de Lacambra processen el coure des de mitjans del segle XIX, i on els seus pares, gallecs, van venir a treballar durant la dictadura.
De les imatges que li devien passar pel cap a Belén López quan va ser elegida al capdavant d’un sindicat de gairebé 150.000 afiliats, em quedo amb la del dia en què la seva mare la va anar a presentar a la comtessa de Lacambra. Devia ser a finals dels setanta, quan era una nena, l’amo de la Farga encara ho era tot, i la seva dona es dignava a saludar els fills dels que produïen plusvàlua laminant planxes del preuat metall. D’allà fins a la intel·ligència artificial de la qual va tractar el congrés que la va elegir, sembla que hagin passat segles. No és estrany que la seva elecció hagi suposat un toc d’alerta. Per molt que les dones constitueixin més del 45% de l’afiliació a CCOO, nomenar-ne una després dels mandats de Pacheco, Gallego, Coscubiela i López Bulla, podia semblar una temeritat. ¡Una dona de les Masies de Voltregà! ¿I on és això? Lluny de Barcelona i de l’en altre temps anomenat cinturó roig, d’on eren els altres. López és una dona que ha pujat esglaons en el sindicat ocupant-se de la precarització de les treballadores de la Costa Brava, dels joves emigrants de Salt, de les empreses petites i mitjanes que constitueixen el gruix de l’ocupació a Catalunya.
¿Com serà?, es pregunten les patronals. Han llegit que ha actuat amb obstinació en els convenis en els quals ha estat implicada, a les comarques de Girona. No obstant, ningú ha utilitzat l’atribut d’intransigent, habitual en la confrontació entre capital i treball. Encaixa amb el perfil d’algú més fet a negociar que a lluitar. Algú es va atrevir a caracteritzar-la com una sindicalista dúctil, i l’adjectiu em va tornar als Lacambra. No la conec, però pel que va dir al ser elegida la imagino com la dama de coure del sindicalisme. Per la seva conductivitat, necessària per unir les diferents ànimes que conviuen a CCOO i per la seva mal·leabilitat a l’hora d’abordar els conflictes que s’acosten en l’era Trump. Parla molt de la vida, que és probablement el que toca si és cert, com afirma Bill Gates, que d’aquí deu anys la majoria de les tasques humanes podran ser fetes per la intel·ligència artificial.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
