Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’absència del centre
Sense liderat i per falta d’imaginació política dels partits que podrien convergir en la seva sedimentació, el centre polític català no té el seu degut pes electoral
És costum dir que trobem a faltar el centre polític encara que sapiguem que no existeix. Per a la societat catalana, l'absència de centre és una dislocació, i encara més després dels desperfectes del 'procés'. Hi ha un sòcol de vots predisposats a la moderació i al centre ampli, tant com a la llei i a l'ordre, a la vegada i per fatalisme, persuadits que aquesta absència de centrisme no té remei. Sense lideratge i per falta d'imaginació política dels partits que podrien convergir en la seva sedimentació, el centre polític català no té ara mateix el pes electoral que li podria correspondre.
De cara a les eleccions municipals, amb la campanya ja iniciada, és difícil suposar que apareguin plataformes, coalicions, sumes, multiplicacions o lligues ciutadanes que representin una oferta significativa de centre amb sentit constitucional. Això deixa gairebé fora de joc la moderació, un ‘mainstream’ enfront del posprocés, la nova esquerra i la nova dreta, una alternativa a futurs tripartits municipals de Barcelona. No sembla que el 'procés' hagi contribuït a l'auge que Barcelona necessita, sinó tot el contrari. El nacionalisme català sempre desconfia de la Barcelona metropolitana. Ara ERC busca els vots del cinturó, amb el diputat Rufián com a agrimensor.
Entretots
L'opció Illa pot quedar llastrada per les urgències de suport parlamentari que té Pedro Sánchez. Després del Pacte del Tinell, un PSC lligat a ERC és un automatisme de ‘replay’. Un polític com Illa, ben predisposat a reduir turbulències, té al davant un escenari impropi. Existeixi o no l'efecte Núñez Feijóo, és previsible que deixi entre parèntesis la refundació del seu partit a Catalunya. Ja ni sorprèn que el PP de Catalunya hagi perdut dècades canviant de caps de llista, amb dependència rígida de les tàctiques del carrer Génova i sense una estratègia coherent per persuadir l'electorat català. Ciutadans està en una situació precària i deprimida, Valents és una incògnita. Vox juga en un altre tauler. L'anèmia del centre ampli es contagia. Per si feia falta, no hi ha un centre químicament pur però, quan encerta, la intel·ligència del centre pot aconseguir ser eix més que frontissa. Ara té més demanda que oferta, més inèrcia que voluntat política. Potser és formulable un horitzó ‘high tech’ amb un nucli d'idees clares. Per exemple: distingir entre identitats i polítiques identitàries, entre maximalisme i política real, entre autonomisme i caos. Una coalició ‘start up’ de centre, amb líders de proximitat.
Segons el professor Gil Troy, es governa des del centre, condimentant-ho amb les idees que siguin pròpies del centredreta o, respectivament, centreesquerra. Interessadament, des de l'esquerra el centre és considerat com un camuflatge del llop ferotge de sempre i, des de la dreta, una blanor, una tebiesa sense conviccions. És pitjor: el cordó umbilical del centrisme són les classes mitjanes, però a hores d’ara estan molt avariades. Fins i tot així, sabem que o bé la societat articula les seves preferències amb sensatesa o els extrems s'ajunten. Per això el centrisme és una bona resposta a la dialèctica amic-enemic. Si es tracta de definir valors, hauria de fer-ho la societat civil, i aquestes coses fan moltíssima mandra.
