Desperfectes
De Jordi a Sílvia
La ruptura radical que pretenia el procés ha afeblit molt les estratègies del possibilisme polític, com el nacionalisme processista va acabar amb la noció de catalanisme clàssic. Els canvis postprocés revelen una societat desconcertada, sense líders ni objectius clars, propensa o bé als extrems o bé a mirar cap a una altra banda i oblidar-se de tot.
Es fan conciliàbuls que divaguen en minoria sobre la reconstrucció del catalanisme conservador, per contrast aparatós amb la recepció dels vídeos de Sílvia Orriols, líder d’Aliança Catalana, a YouTube. L’autodestrucció nacionalista, amb Puigdemont a Waterloo, ha trastocat a fons el paisatge polític de Catalunya.
Salvador Illa ha ocupat la plaça. Va començar presentant-se com a tarradellista però ja està imitant tàctiques pujolistes. Conjugar tarradellisme amb l’ombra tripartida sembla una empresa tan àrdua com ho és unir sanchisme amb el que va representar Tarradellas. Illa és el successor de Pujol, en un panorama en què ni hi ha Convergència ni Unió, mentre que Junts queda a mercè d’Aliança Catalana i ERC vol ser d’esquerres i de dretes alhora.
Hegemònic durant molt anys, Jordi Pujol va acabar sent Jordi en boca de molts, com ara Sílvia Orriols, en molt menys temps, és Sílvia, gràcies a Instagram. Pujol va créixer electoralment a costa de la desintegració de la UCD d’Adolfo Suárez i Orriols creix amb els milers i milers de vots que van creure en el procés. Però, almenys en aquesta fase inicial, el dispositiu nuclear d’Aliança Catalana és el recel davant de la immigració i no la seva crítica maximalista al procés. Sílvia Orriols –Sílvia– és ara mateix una incògnita: ella considera que el procés s’hauria d’haver dut totalment a la pràctica però això contrasta espectacularment amb el fet que l’únic poder de Junts siguin ara mateix els seus set escons al Congrés dels Diputats, a manera de vaixell fantasma.
En zones ubicades al llindar de la saturació immigratòria –o que l’han traspassat– unes eleccions municipals donarien resultats favorables a Aliança i també a Vox, mentre que el constitucionalisme denota manca de concreció estratègica. Aquí tenen els vots que van ser de Ciutadans, sense il·lusió i en bona part polaritzats. Tot i que de manera efímera, si alguna cosa va aconseguir el nacionalisme va ser que s’acceptés la fal·làcia que els partits que representen tot Espanya no estan capacitats per defensar els interessos reals de Catalunya.
Notícies relacionadesEn mig de Jordi i Sílvia hi queda Salvador Illa. Causa perplexitat que estigui tan dedicat a respondre a les interpel·lacions d’Orriols al Parlament autonòmic: això ha posat la líder d’Aliança en primera fila. Una cosa és la cortesia parlamentària i una altra marcar el terreny. S’ha vist a gairebé tot Europa encara que, més recentment, el centredreta recupera parcel·les del gran territori que va tenir en altres temps.
L’ombra de Trump és allargada però no eterna. Encara hi ha marge per a la moderació raonable, fins i tot a la Catalunya postprocés i a l’Espanya sanchista.
