L’avinguda dels errants

Ha anat perdent la calor del llit a mesura que avançava per l’autopista. Amb prou feines ha dormit. Un entreson fins que ha sonat el despertador. Ha trigat només cinc minuts a rentar-se la cara, canviar-se els pantalons i enfundar-se un jersei sobre la samarreta del pijama. Un intent de despertar-se i, alhora, mirar de mantenir alguna cosa de la nit, potser així aconsegueix dormir una mica quan torni.

De nou: un, dos, tres. Ja falta poc, la pròxima sortida de l’autopista. ¿I per què no torna amb el primer tren?, el burxava ahir un company de feina. Si ja és gran per sortir de nit, també ho és per tornar. Estem malcriant tota una generació. ¿Que ens venien a buscar els nostres pares a la sortida de les discoteques? Ni als nois ni a les noies. Ens hauria fet vergonya. I no, no em diguis que jo no soc pare i no tinc sensibilitat, perquè tu no tens gos i bé que et burles de les meves fotos d’Instagram.

La inquietud de l’espera

Així estic més tranquil, va respondre ell, tancant el tema. ¿Per què parlar de la inquietud de les hores d’espera? ¿De l’inacabable catàleg dels horrors que s’obre en la ment? El món s’ha poblat de monstres. Segur que sempre han existit, però ara els sent tan pròxims, tan amenaçants... Com aquests de ‘La manada’ de Castelldefels. Llegia el reportatge i no deixava d’exclamar-se. Qualsevol conegut, qualsevol veí podria ser un d’ells i mai ho hauria imaginat.

Setanta-nou, vuitanta... Ja ha sortit. Ja recorre els carrers del polígon. A un costat i a l’altre de la calçada, grups de nois i noies. Alguns, visiblement damnificats per l’alcohol. Aquell camina capbaix i fent esses. Aquella fa equilibris sobre uns talons que no sap portar. Una noia vomita en un racó, subjectada per dues amigues. Un altre aviat ho farà una mica més enllà. Hi ha alguna cosa desoladora a deambular per unes artèries tan amples, de persianes tancades i camions que esperen l’alba. Ells, que s’han arreglat tant per sortir, ara tan descompostos. El passeig de la fragilitat.

Notícies relacionades

La dona de les estovalles blanques

Naturgy: no tots els fons són iguals

Puja un parell de graus la calefacció del cotxe, se sent amoïnat. Només falten uns metres i en aquest moment se li dispara el nerviosisme. Només vol veure-la i recollir-la. Saber que tot ha anat bé. Que ningú li ha posat cap droga a la beguda, que ningú l’ha punxat. Que cap home li ha fet mal. Se li dispara el mateix instint que va néixer fa 16 anys, quan la va agafar en braços per primera vegada. Setze, la mateixa edat de la pobra noia que... ¡No continuïs!, s’ordena.

Ja s’atura en una cantonada. Al seu voltant, altres cotxes amb altres pares i mares que esperen. Tots amb els rostres endormiscats i inquiets. Tots esperant el moment de descansar. Envia un missatge d’avís: ja he arribat. No aparta la mirada de la pantalla, esperant el doble ‘check’ blau de la tranquil·litat. Un cop a la finestra del cotxe el porta a punt de l’infart. És ella, rient davant la seva cara d’espant. Assenyala les seves tres amigues: ¿Podem acompanyar-les a casa? Fins a la fi del món, respon ell. I ja desfà el camí. I ja enfila de nou l’avinguda dels errants. Per un moment, està temptat de fotografiar aquest paisatge hostil pel qual ja apunta l’alba. Dilluns l’ensenyaria al seu company de feina. Imagina el seu gest reprovatori, els seus comentaris mordaços i els seus retrets. Sí, ja ho sap, s’està malcriant una generació. Però el mal no l’han inventat ells. Cent, noranta-nou, noranta-vuit. Ja només espera el moment d’arribar a casa i descansar. Almenys aquest cap de setmana.