La dona de les estovalles blanques

A veure quines taques li ofereix aquest diumenge. La pitjor va ser la que va deixar aquell desgraciat: el primer marit de la seva filla. Que bé el va acollir la tomba i què descansada es va quedar ella. Encara estava amb el procés de refregar i tornar a refregar el rastre de vi negre quan va sonar el telèfon. El matusser havia sortit a la recerca d’una farmàcia de guàrdia i es va saltar un semàfor en vermell. Li va sortir cara la indigestió. No el suportava. Un fatxenda insolent i agressiu. Quina vida hauria ofert a la seva filla. Mai ho va dir, és clar. Li haurien dit insensible, però els anys t’alliberen d’hipocresies. Almenys amb una mateixa. L’actual no és un llumenera, però sap com fer riure la seva filla i li agraden les criatures. És carinyós i voluntariós, i abstemi. Menys possibilitats de taques. 

La petita i la nora

La petita encara no li ha dit si vindrà acompanyada. Amb ella mai se sap. Tampoc és que li importi gaire; si la filla és feliç, ella també. Durant anys la va preocupar que no tingués parella estable ni fills. La va inquietar de veritat. Fins que un dia la va veure caminar. Ella viatjava amb autobús quan es va fixar en una dona que caminava amb pas resolt. Semblava tan segura, tan poderosa. Era la seva filla. I va sentir una cosa semblant a l’orgull. A qui camina així, aplanant el camí, només cal ajudar-lo a deslliurar-se d’obstacles.  

Allò de la nora sí que la té preocupada. Pobrissona, diuen que té bon pronòstic, però encara és aviat, els pròxims mesos seran crucials. Portarà el mateix púding de cada any, el que li dona tanta feina. La jove insistia a fer-lo i el seu fill li deia que descansés, i ella hi va mediar: un Nadal sense aquest púding no és Nadal. Perquè, tot i que li provoca ardor d’estómac i li sobra l’excés de canyella, entén que per agafar-se a la vida no sempre n’hi ha prou amb les medicines. Per això el púding.  

I per això les estovalles. Les que ella va brodar abans de casar-se. Les de les taques de papilles, els rodals de vi i les restes de xocolata. Les dels aniversaris i els dies festius. Les que va acompanyar tots els brindis del seu marit, fins que el maleït virus se’l va emportar. Una setmana abans del 50è aniversari de casament. Va passar el dia sola, encara no podia sortir de casa. Mai ha confessat que, aquell matí, també va rentar, va estendre, va planxar i va disposar les estovalles sobre la taula. Va col·locar plats, coberts i copes. I va alçar la seva. Així el va acomiadar. I va estar bé. 

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Sí, sempre les mateixes estovalles. ¡I el que va haver de lluitar per mantenir-ho! Ella es va resistir a totes les modes. Des del deliri pop fins a l’atac del tergal, passant per aquells horribles rotllos de paper. Va combatre a capa i espasa les pressions familiars. Fins i tot aquella cremada de cigarro que va perpetrar el desgraciat. El sargit va quedar perfecte. Per sort, les estovalles són blanques, una mica de lleixiu i a punt per a la pròxima celebració. Perquè tot canvia, però sempre està bé poder agafar-se a alguna cosa. Tot i que sigui aspre i robust i costi aplanar-lo sota la planxa.  

Parlaran de futbol, de ben segur. De com de gran és Messi. ¡Déu a la terra! I ella pensa que no deixa de ser un signe dels temps que l’ídol planetari sigui un defraudador d’Hisenda. La petita potser protesta per la falta d’un gest de suport als represaliats a l’Iran. La més gran la criticarà per demagoga. El fill dirà que cada cosa té el seu lloc i el seu moment. I ella portarà el púding a la taula. El tastarà i li dirà a la seva nora que li ha sortit més bo que mai i li demanarà que el pròxim el faci encara més gran. Ben gran. Perquè, l’any que ve, quan planxi les estovalles, pensi en l’ardor d’estómac i se li escapi un somriure. Hi haurà molt per celebrar.