L’extrema dreta del PSOE

Notícies relacionades

Margarita Robles obre la porta a modificar la llei del ‘només sí és sí’

Finals i principis

¿Quin és el comú denominador d’aquestes tres extemporànies declaracions, a part del fet que s’han produït en un lapse molt petit de temps? Doncs que totes tres són de tres càrrecs socialistes molt rellevants (dos presidents autonòmics i una ministra) que ataquen sense cap tipus de rubor el govern que els tocaria defensar. No és per descomptat cap fet aïllat, ja que tots tres acumulen múltiples antecedents. García-Page malparla indissimuladament des de fa temps de la distensió de Sánchez amb l’independentisme, i Lambán va arribar a afirmar fa poques setmanes que «millor li hauria anat a Espanya si Sánchez no hagués liderat el PSOE». En el cas Pegasus, Robles va justificar les escoltes a líders independentistes que van escandalitzar Europa preguntant-se: «¿Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?» El cert és que tant Robles com Lambán o García-Page s’han convertit paradoxalment en herois de l’extrema dreta mediàtica, que veu com uns presidents autonòmics i una ministra els fan la feina bruta d’erosionar el govern o el partit des de dins. No sembla casual que sigui justament la dreta la que se n’enamori: les seves verbalitzacions extremes sobre la unitat d’Espanya o sobre Podem són exactament les mateixes que pugui tenir, com a mínim, el PP.

No és per descomptat la primera vegada que el PSOE té al seu interior extremismes de dreta (serveixi d’exemple l’embogit viatge de Joaquín Leguina cap a l’ayusisme que li va valer l’expulsió del partit), però sí que és significatiu que de manera oberta tantes figures rellevants es posicionin en contra de l’estratègia del seu propi president. El que és innovador, una vegada més, és la manera d’afrontar aquest conat de rebel·lió del mateix Pedro Sánchez, que amb prou feines els anomena en públic, sabedor que és tan cert que el flanc dret vol erosionar-lo com que no té prou força per tombar-lo. I és que hi ha dies en què pot sospitar-se legítimament, quan se sent una ministra carregar contra una llei impulsada per Podem, que personatges com Robles són cavalls de Troia dels que haurien de ser els seus rivals polítics i que tanmateix apareixen com els seus aliats. En qualsevol cas, Robles, Lambán o García-Page són les últimes incorporacions al club més folklòric de la política espanyola: l’extrema dreta del PSOE, que bé podria militar en el PP, o fins i tot més enllà, i que gràcies al ciment del poder, continuen pertanyent a un partit del qual no suporten el seu màxim líder però amb el qual no tenen la valentia de trencar.