¿Qui mana al Barça?

No hi ha cap club de cap esport tan complex, contradictori i bipolar com el Barça. Ni tampoc hi ha una sola institució a Catalunya a la qual se sotmeti a tanta pressió mediàtica. Cada dia, el president, l’entrenador, l’estrella de l’equip, o tots tres alhora, han de bregar amb una crisi apocalíptica diferent de la del dia abans, però al mateix temps connectada i amplificada per la següent. Aquesta bola gegant mediàtica també és una incommensurable fàbrica de diners i d’egos a parts iguals, que infla les butxaques i la fama de tots els estaments del club, però també de l’entorn, el curiós ecosistema que engrosseix i alhora devora la institució de la qual s’alimenta.

El Barça és avui una fabulosa maquinària esportiva, política, econòmica i periodística que, tot i això, cada vegada sap menys com ha de gestionar i protegir la massa social que abans li donava sentit. L’exili lluny del Camp Nou, per fi molt a prop d’acabar-se després de l’oficialitat del permís de l’Ajuntament, ha servit per evidenciar la perillosa esquerda que s’ha anat obrint entre el club i la massa social. L’il·lusionant projecte de Hansi Flick no ha pogut trobar l’equivalent en una grada desencisada, presidida per una fredor que no només ha sigut culpa del caos lògic de les obres i de les estranyes mudances d’estadi. El divorci de la directiva amb l’antiga grada d’animació o la creixent invasió de turistes a Montjuïc, el Johan Cruyff o el futur Camp Nou són dues cares de la mateixa moneda: es prefereix el diner fred però abundant de les llotges vip que no pas l’ànima rondinaire dels vells socis, que ja només representen un 3% del total dels ingressos, una dada que explica més bé que cap altra quin és el poc poder que tenen.

Notícies relacionades

L’esperat retorn de Mapi i Jenni

Kike García i Pere Milla catapulten l’Espanyol a Oviedo

Ens agradi o no, les decisions de veritat ja no es consulten amb el soci, sinó amb Goldman Sachs. Aquest cap de setmana s’escenifica un ritual anual anomenat assemblea, que totes les directives venen des de sempre com la festa de la democràcia, però que en realitat s’assembla més a un simulacre folklòric per avalar el poder que no a un exercici autèntic de pluralitat. Aquest any el club arriba a la cita anual amb la molt bona notícia de l’imminent retorn al Camp Nou i, malgrat algunes vacil·lacions inicials, amb la confiança intacta en el projecte de Flick. Però els comptes que s’aprovaran com sempre sense problemes, amb 17 milions de pèrdues, denoten que l’economia del Barça encara és a la unitat de cures intensives. Aquesta urgent necessitat d’ingressos ha fet que el club s’hagi oblidat dels antics propietaris (els socis) en favor dels nous de veritat, que es diuen creditors. Sí, els uns voten, però els altres paguen. I qui paga, com diu la dita, mana.

És mentida, com es repeteix, que el Barça tingui una crisi econòmica. En realitat, el que té des de fa molt temps és una galopant crisi social. La primera és només conseqüència de la segona: si no hi ha diners és perquè es perpetua des de fa dècades un model obsolet de governança. Amb la qual cosa arribem a la pregunta incòmoda i decisiva: ¿qui mana realment en el Barça? Potser ja és massa tard per respondre-la.