Article d’Astrid Barrio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Tornar al referèndum o aclarir-se?

Si es pretén promoure un debat a Catalunya que generi consens i del qual es derivin conseqüències jurídiques i legitimitat i s’aprovi en referèndum, només hi ha una via possible: la reforma de l’Estatut

3
Es llegeix en minuts

El president Aragonès l’encerta en el seu discurs de Sant Esteve a l’afirmar que una vegada aprovades la derogació del delicte de sedició i la reforma del delicte de malversació, mesures totes dues que han de servir per minimitzar els efectes judicials de l’1 d’octubre i que en la pràctica poden interpretar-se com una amnistia encoberta, s’ha d’obrir una nova fase de la negociació per avançar en la resolució del conflicte polític. Tanmateix, torna a errar en el diagnòstic i en la recepta perquè continua assumint que a Catalunya hi ha un ampli consens sobre la necessitat de resoldre el conflicte votant a través d’un referèndum d’autodeterminació, de la qual cosa es dedueix, a més, que el conflicte és entre Catalunya i Espanya, assumpcions que són del tot fal·laces. A Catalunya són molts els que volen un referèndum però no hi ha consens ni de lluny, per molt que s’hagi repetit moltes vegades el mantra del 80%. Llevat que es doni més crèdit a algunes enquestes amb preguntes que indueixen la resposta com les que ha fet el CEO durant anys que a la posició dels partits parlamentaris que representen els ciutadans. Perquè ni en els moments més àlgids del procés ni ara hi ha hagut mai un 80% de diputats a favor del referèndum, en l’actualitat, de fet, almenys un 40% de diputats hi estan clarament en contra, els del PSC, Ciutadans, el PP i Vox, mentre que els dels comuns són, com sempre, un misteri. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Per això, fent un exercici d’honestedat, el president, que ho és de tots els catalans, hauria de reconèixer obertament que no hi ha consens entorn del referèndum, tot i que sigui una demanda absolutament legítima, i assumir l’existència de profundes diferències entre catalans i mirar de gestionar-les. Una cosa que subreptíciament ja ha fet a l’anunciar que la Generalitat impulsarà un debat amb el conjunt de la societat per «donar forma i visualitzar» aquest consens, ja que això implica reconèixer que aquest consens no existeix. El problema és que el president ja ha predeterminat que el resultat d’aquest debat ha de ser un acord sobre com i de quina manera Catalunya ha de tornar a exercir el dret a decidir perquè aquesta vegada totes les parts s’hi sentin incloses i acceptin el resultat. És el que denomina ‘proposta catalana d’acord de claredat’, una cosa que més enllà del nom en la seva actual formulació té molt poc a veure amb l’original canadenc i es presta a la confusió.  

La intuïció del president segurament és bona, i assumint com a propòsit d’any nou que també ho són les seves intencions –i que no és només una nova tortuositat per tornar una altra vegada al referèndum d’autodeterminació i per tant al punt de partida–, se li ha d’exigir més claredat. Si d’una banda es pretén promoure un debat a Catalunya que generi consens i del qual presumiblement es derivin conseqüències jurídiques i legitimitat i s’aprovi en referèndum ha d’explicar que només hi ha una via possible: la reforma de l’Estatut. Si no es vol abandonar el llenguatge procesista, es poden utilitzar tots els eufemismes que vulguin però la reforma de l’Estatut és a més l’únic procés el resultat del qual culmina preceptivament amb un referèndum, que és segurament la consulta a què es refereix Salvador Illa. Tot això, naturalment amb permís de la nova doctrina que imparteixi el renovat Tribunal Constitucional. I si es vol propiciar a Espanya un debat entorn de la idea de claredat, que no és altra que el reconeixement de la legitimitat de l’aspiració secessionista d’una part del territori i la necessitat de resoldre el conflicte polític que d’aquesta aspiració es deriva, respectant l’Estat de dret, el principi democràtic i els drets de les minories, s’han de buscar aliats en el conjunt estatal. No és forassenyat pensar que algun partit d’àmbit estatal, i més després de la crisi institucional a la qual hem assistit en les últimes setmanes, pugui tenir incentius per recuperar l’avortada agenda reformista que tenien els nous partits el 2015 i incorpori l’impuls d’una via espanyola cap a la claredat que, a mitjà termini, pugui substituir la secular ‘conllevancia’. Els diputats catalans que donen i treuen majories bé ho valen.