Article de Joan Tardà Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Pols PSOE-ERC per la llei d'habitatge

El bloc d’investidura cometria una gran irresponsabilitat si no integrés la potencialitat de les solucions catalanes sorgides dels moviments socials i del Parlament, per la qual cosa el PSOE ha de fer un pas endavant per protegir les persones més vulnerables

4
Es llegeix en minuts
Pols PSOE-ERC per la llei d'habitatge

Leonard Beard

El mes de març dues polítiques, la diputada Pilar Vallugera i la ministra Raquel Sánchez, van adquirir un compromís d’envergadura des de la tribuna del Congrés. La primera renunciava a la votació de l’esmena a la totalitat de devolució a la llei d’habitatge per tal que el Govern de Sánchez no hagués de retirar-la (els vots d’ERC eren determinants) i, alhora, la responsable governamental es comprometia a fer-hi les modificacions que calguessin per respectar el marc competencial català i les demandes socials. Un recíproc i lloable exercici de responsabilitat que es corresponia amb la transcendència del text legislatiu i amb la magnitud del problema social que ha d’abordar.

Ho exigien les conseqüències de la crisi del covid-19, que a més de colpejar les persones que s’allotjaven en habitatges sense unes condicions de raonable comoditat, bo i incrementant-los el risc de contagi, no només pagaren amb escreix les conseqüències de la caiguda en un any del 5,7% de la renda mitjana, sinó també el manteniment dels lloguers al voltant dels 735 euros de mitjana i dels 900, en determinades zones de les àrees metropolitanes. És a dir, mentre que els ingressos de les famílies treballadores queien en picat, els grans propietaris d’habitatge mantenien o fins i tot incrementaven les seves exigències, i creaven una rampa directa a la precarietat. Un panorama desolador presidit per l’imperatiu d’haver de destinar el 40% dels ingressos a l’accés a l’habitatge, percentatge que s’elevava al 54% per a les famílies amb uns ingressos inferiors a 1.000 euros.

Ja el 2020, els moviments socials, encapçalats pel Sindicat de Llogateres i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i el Govern de Catalunya saberen en aquesta ocasió convergir i posar-hi fil a l’agulla: ERC, Junts, 'comuns' i la CUP aprovaren la llei, impulsada per la consellera Ester Capella, per tal de possibilitar rebaixar els preus de lloguer i evitar desnonaments a mans de grans tenidors d’habitatge. Un text que contemplava la creació d’un índex de referència per fixar preus màxims de lloguer en zones tensionades, la prohibició d’incrementar el lloguer respecte al contracte anterior en aquestes mateixes zones o l’obligació d’oferir-ne de social, per part dels fons voltor i entitats bancàries.

I les conseqüències no es van fer esperar: al cap d’un any, els preus no només disminuïren als municipis afectats per la norma per sobre del 2,2%, sinó que també es desmentia el mantra emès pels especuladors immobiliaris que pretenia fer creure que la regulació de preus feia disminuir l’oferta. Les dades ho desmentien: els contractes de lloguer a les zones regulades creixien (9,1%), fins i tot més que a les zones no regulades (6,4%).

No obstant, va arribar la patacada. Efectivament, el Tribunal Constitucional va desballestar la ‘llei Capella’ a instàncies del Partit Popular i del Govern espanyol. Els interessos de la gran patronal immobiliària, els fons voltors i els qui pretenien especular amb l’habitatge se n’havien sortit.

Arribats a aquest punt, avui, a finals del 2022, la situació continua empitjorant: inflació descontrolada, congelació de salaris, lloguers a l’alça i llançaments d’habitatge que, en el segon trimestre de l’any en curs, han superat la xifra de 1.800 mentre que el preu mitjà de lloguer s’ha incrementat un 9,2% a Catalunya respecte al mateix període de l’any anterior.

En aquest context, la llei d’habitatge presentada pel Govern espanyol, malgrat venir també patrocinada per Unides Podem, no assolia l’ambició del contingut de la llei catalana i alhora laminava les competències estatutàries. Les posicions d’un any ençà estan enrocades: d’una banda, el més d’un centenar d’associacions i entitats implicades en el moviment de defensa de l’habitatge, atrinxerades en la defensa dels continguts de la llei catalana per tal de poder tornar a aplicar-los a Catalunya. D’altra, el PSOE tenallat pels grans tenidors i les entitats financeres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

A tot estirar, tan sols resta un any de legislatura i el bloc d’investidura cometria una gran irresponsabilitat si no culminés un text legislatiu eficaç, que integrés la potencialitat de les solucions catalanes sorgides dels moviments socials i del Parlament, per la qual cosa el PSOE ha de fer un pas endavant per protegir les persones més vulnerables, tot reconeixent el que es va aprovar al Parlament de Catalunya i, en el marc de les seves competències, exportant-ne el contingut a través de la llei estatal, per tal de protegir els drets socials de la ciutadania del conjunt de l’Estat.

I un desig per al Cap d’Any: més enllà de les mesures puntuals i extraordinàries aprovades pel Govern espanyol, que la mà estesa de la diputada catalana Vallugera i la paraula donada per la ministra catalana Sánchez reïxin a fi que la solució catalana arribi a casa nostra i arreu.