Irmgard Furchner, jo no ho sabia

Furchner va créixer en un país sacsejat econòmicament pel crac del 29 i pels tributs que Alemanya encara havia de pagar en concepte de reparació als països vencedors de la Primera Guerra Mundial. Els carrers bullien d’insatisfacció. El 1925, Hitler havia publicat el ‘Mein Kampf’, ‘La meva lluita’. El llibre on mostrava la seva visió política violenta, racista i antisemita. L’èxit del llibre va córrer paral·lel a la implantació del nazisme. Es van arribar a imprimir més de 12 milions d’exemplars.  

El 1926 es van fundar les Joventuts Hitlerianes. Set anys més tard, amb Hitler ja en el poder, 2.300.000 joves engrossien les seves files. A partir de 1939, l’ingrés era obligatori per a tots els nens majors de 10 anys. Nou de cada deu joves van formar-ne part. Una organització d’adoctrinament, un colossal experiment social que va inocular les idees més abominables a tota una generació, que els va convertir en peons de la repressió i, a la fi, en combatents fanatitzats, en carn de canó. Les joves van tenir la seva pròpia organització, la Lliga de les Noies Alemanyes (BDM, Bund Deutscher Mädel). 

Els judicis de Nuremberg (1945-1946) donaven la impressió que les atrocitats nazis eren cosa d’homes. Només més tard es va reconèixer la cooperació imprescindible de les dones. La majoria eren molt joves, convenientment modelades per la BDM, atretes per unes ofertes de treball ben pagades que incloïen allotjament i menjar. Furchner va ser una d’elles. La seva defensa sol mostrar-les com joves ingènues, incapaces de renunciar als seus llocs laborals per temor de les represàlies, atrapades en un lloc i un temps equivocats. Però els registres revelen que algunes dones se’n van anar quan van veure la naturalesa del treball que se’ls exigia. Ningú els va impedir marxar. 

Furchner es va quedar i va treballar per a Paul-Werner Hoppe, comandant al camp de concentració nazi de Stutthof, de juny de 1943 fins l’abril de 1945. Ella sempre ha negat tenir coneixement del que passava al camp, però com a taquígrafa i secretària de Hoppe (les fotografies el mostren amb un somriure encantador i confiable) és impossible que no estigués al corrent de la correspondència del comandant. En ella es definia el destí dels treballadors esclaus i es dictaven execucions i deportacions. Des del quarter general on treballava es veia la cambra de gas i el crematori, tot i que Furchner al·lega que la seva finestra estava orientada en direcció oposada. ¿I el fum? ¿I la fetor dels assassinats en massa? Està «més enllà de la imaginació» que Furchner els ignorés, va afirmar el juel Dominik Gross. 

Notícies relacionades

'Mein Kampf', la bíblia de Hitler

Illa, malgrat Sánchez

Al camp va conèixer el SS-Oberscharführer Heinz Furchstam, 19 anys més gran que ella, amb qui va casar el 1954. Després de la guerra, Furchner va trobar ràpidament feina com a secretària judicial. El seu marit va morir el 1972 a l’apartament cooperatiu per a funcionaris on ella va viure, fins que el 2014 es va mudar a una residència. «Una persona d’actitud brusca amb una mirada freda i enfadada», afirma un veí. «Manava molt», afegeix una altra. I potser és així, o potser és la manera d’assenyalar el monstre, de convertir-lo en una cosa diferent d’una ciutadana qualsevol. 

La condemna a Furchner és tan simbòlica com real. És una exposició necessària, imprescindible, del que va passar. Perquè és passat, però també és un present latent i un possible futur que s’ha de combatre. Comprendre els mecanismes psicològics, socials, històrics, econòmics o propagandístics del nazisme no condueix a la justificació ni menys encara ens dona permís per oblidar. Perquè Furchner va ser allà i, a diferència dels milions de persones que van ser exterminades pel nazisme, ella sí que va poder triar.