Fe o vivenda
Per una ciutat assequible: aquesta ha sigut la promesa que ha donat la victòria a Zohran Mamdani en les primàries demòcrates de Nova York. Musulmà nascut a Uganda, pocs van intuir que aquest jove i carismàtic socialdemòcrata seria elegit candidat a l’alcaldia. No era el preferit de l’elit del seu partit i els republicans no van escatimar notícies falses sobre ell, inclosa l’acusació de gihadista que pretén imposar la llei islàmica (es van oblidar de tafanejar l’Instagram de la seva dona artista). Trump ja ha amenaçat de detenir-lo. La campanya de Mamdani es va centrar a escoltar la ciutadania, sense prejutjar ni alliçonar. Va oferir idees senzilles i concretes. "Si un candidat parlés de congelar el lloguer, de posar autobusos gratuïts o de fer realitat la cura infantil universal, ¿el recolzaries?", preguntava als que havien votat Trump. El sí era unànime.
¿Per què voten a la ultradreta aquells que acaben sent víctimes de les seves polítiques? No és l’esperança el que els motiva, sinó la fe. I no són el mateix. La fe no necessita proves tangibles, té una matriu irracional, fins i tot una entrega a l’absurd. L’esperança, en canvi, és transformadora, està orientada al futur i sense ella no hi ha canvi social. El discurs de la ultradreta s’endinsa en els intangibles –tradició, identitat, ordre...– i cala entre els que necessiten una fe davant la incertesa. L’esquerra necessita recolzar-se en els tangibles per recuperar la confiança. I avui no hi ha res més concret que la vivenda.
Notícies relacionadesL’últim baròmetre municipal de Barcelona ho deixa clar: l’habitatge és la primera preocupació de la seva ciutadania. La situació és dramàtica. Per això costa entendre algunes posicions. Des de la incapacitat de desencallar una reforma que faci efectiu el 30% de vivenda protegida en obra nova, fins a certs xantatges de difícil digestió. Janet Sanz (Barcelona en Comú) ha anunciat que no negociarà res més amb Collboni si no frena els desallotjaments de Vallcarca. Es tracta de tres edificis de propietat municipal que no reuneixen les condicions necessàries d’habitabilitat i que estan ocupats per 40 persones. Entre elles, 13 menors. La demolició és el primer pas d’un pla que dotarà el barri d’una rambla verda i la construcció de 522 vivendes, 204 de protecció oficial pública. ¡204! ¿És acceptable des de l’esquerra defensar l’ocupació d’infrahabitatges o, fins i tot, de barraques? Aquestes 40 persones han de ser ateses pels serveis socials, igual que la ciutat necessita aquestes noves vivendes i més zones verdes. Resulta difícil de creure que Sanz estigui escoltant el conjunt del veïnat, més enllà dels activistes afins. I aquest assumpte no és fútil. Totes les veus que l’esquerra desatén són ateses per la ultradreta.
Vivenda, vivenda i més vivenda. És l’esperança que l’esquerra –i totes les forces democràtiques– ha de fer realitat. Costi el que costi. Calgui intervenir-hi el que calgui intervenir-hi. Es necessita més valentia i menys miopia partidista.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
