Article d’Álex Sàlmon Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Conspiracions contra Serrat
La història del cantant sempre ha sigut la mateixa. Ni va agradar als franquistes de la dictadura perquè cantava en català, ni va satisfer ni satisfà el nacionalisme català perquè també ho fa en castellà.
No vaig anar a l’últim concert de Serrat perquè hauria acabat plorant. Difícil explicar la connexió que es pot tenir amb un cantant amb qui només has coincidit dues o tres vegades. Va ser Quico Sabaté qui ens va presentar a Begur, on Serrat va tenir una casa. «Vamos subiendo la cuesta que arriba en mi calle se vistió de fiesta». Sabaté va ser un dels seus grans amics. Va impulsar Taller 83, una marca important en la carrera de Serrat, sense la qual no hauria pogut dedicar-se només a crear.
Serrat explica bé la Catalunya entre èpoques. De la dictadura dels 60, als clandestins 70, als puixants 80 i així fins aquest 2022, que són una barreja del millor i el pitjor. Sempre entre aigües lingüístiques tan de per aquí.
De ser censurat per la seva versió en català del ‘La, la, la’, que va interpretar Massiel en castellà per a Eurovisió (1968), a tenir prohibida l’entrada a Espanya per les seves declaracions condemnant els afusellaments franquistes quan estava a Mèxic (1975) i, per això, ser silenciada la seva música en la majoria de les ràdios de l’època, a ser criticat pel seu bilingüisme tranquil i normal.
Serrat és sospitós per a tots els que es mouen en els extrems. Com en l’última interpretació del seu concert de divendres, quan un espectador li va demanar que parlés en castellà i va acceptar sense problemes. Es tractava d’un homenatge a la seva primera actuació a Ràdio Barcelona amb Salvador Escamilla, guitarra i tamboret en mà, i que es va transformar en un acte de «submissió lingüística», segons les xarxes.
Entretots
La història de Serrat sempre ha sigut la mateixa. Ni va agradar als franquistes de la dictadura perquè cantava en català, ni va satisfer, ni satisfà, el nacionalisme català perquè també ho fa en castellà. Tanmateix, triomfava a l’Espanya dels 60 i 70 amb els seus temes en català i a Catalunya amb les seves cançons en castellà, entre els que valoraven la bellesa poètica i la cultura.
Ens queda la tessitura de la seva veu. Tot i que les cordes vocals ja no són les mateixes que en els 60, la seva sonoritat es manté. Per sobre d’idiomes i especuladors culturals,
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
