Feijóo busca un centre permanent

Els acords polítics són habituals i necessaris, i més ara, quan les majories són molt difícils, que no impossibles. Alguns poden entendre aquests pactes com una baixada de pantalons. No és així. Normalment s’acorda allò coincident i el que està al límit dels programes electorals, a més de càrrecs. Sobretot càrrecs. És trist dir-ho de manera tan concreta, però no conec partit que no s’obsessioni per quantes posicions ocuparà després d’un acord.

A Feijóo li van tocar tots els números de la loteria al congrés del cap de setmana. L’estratègia al comitè federal del PSOE era que es visualitzés un PP dividit, davant d’un líder, Pedro Sánchez, aixecat com el paladí dels drets socials i amb una acabada de nomenar candidata a les pròximes eleccions andaluses, María Jesús Montero, exemple de feminisme sincer. Però tot es va torçar. Les gravacions dels nois del Peugeot van fer emergir una corrupció estesa i un masclisme sistèmic. Això últim, el pitjor. La frase de José Luis Ábalos: "Soc feminista, perquè soc socialista", encara ressona a Ferraz.

Tot això ha sigut tan extrem que ha facilitat que Feijóo i Ayuso deixessin les seves picabaralles per a un altre moment i el líder introduís l’expressió que semblava haver-se esborrat de la seva memòria: centralitat.

El líder del PP ja aplica la idea que una gran majoria dels ciutadans espanyols ni volen Pedro Sánchez, ni els agrada Vox. Si a més s’omet Junts i Bildu, els ingredients de l’amanida estan preconfigurats. ¿Es pot governar sense tots ells? Certament, resulta difícil, si no és amb una majoria absoluta. Així que els acords seran necessaris.

Quan Aznar va afirmar que parlava en català en cercles reduïts mirava de crear un espai de proximitat i empatia amb aquell entramat nacionalista de 1996, que veia els populars com la reencarnació del franquisme. Aquella legislatura va funcionar tant per als populars, que els va donar la majoria absoluta el 2000, que, per cert, va ser un desastre.

Notícies relacionades

Trump amenaça però no actua

La poesia no ven motos

El centre, tan criticat i vilipendiat per gairebé tots, perquè per a alguns "no és ni carn ni peix", és l’única fórmula possible per sortir del gran entramat de radicalitat i excessos que viu la política espanyola. ¿De veritat cal seguir els estils trumpistes com a metodologia social?

Però una cosa és dir que es vol habitar pel centre i l’altra optar per decisions de centre. La centralitat molesta els líders de moda, que treballen amb contínues declaracions hiperbòliques elaborades, això sí, amb imaginació. Però es pot optar pel centre des de la radicalitat. Sona contradictori, però no ho és. De soca-rel, en l’essencial, en el que ésdemocràtic.