Siguin forts, siguin amables

La primera ministra neozelandesa, acompanyada de la seva homòloga finlandesa Sanna Marin, es trobava en plena roda de premsa quan un periodista va preguntar si es reunien per ser dones, tenir una edat semblant i altres similituds... Davant l’atac masclista, Ardern va demostrar perquè és un dels grans referents del lideratge femení. «És curiós que mai li hagin plantejat això mateix a John Key (ex primer ministre) quan s’entrevistava amb Barack Obama», va reflexionar en veu alta. Però tot i que el comentari òbviament li xoqués, la mandatària va somriure. ¿Saben aquests somriures femenins aparentment innocents i càlids que deixen d’una manera tan subtil (elegant) en evidència l’estupidesa i malícia de l’altre? Doncs aquesta mateixa. Sí, home (em refereixo als homes perquè a la majoria de dones no fa falta que els ho expliqui, els és ja pràcticament innata), són aquests somriures amb què una mateixa se sorprèn sabent-se molt per sobre (serena) de les agressions externes. Són aquests somriures que no s’esborren, si no que s’accentuen i venen a dir un «el sento, xaval, no pots ferir-me». Aquest mateix somriure que a la senadora Elizabeth Warren «se li va escapar» quan en un debat a les primàries demòcrates (on els aspirants eren majoritàriament homes igual o més grans que ella) el moderador va fer referència a la seva edat: «si guanya, seria la presidenta més vella». Divertida, fina, ràpida i irònica, Warren va contestar: «Bé, també seria la més jove». Exacte, aquests són els somriures que recol·loquen en un instant a l’ignorant i recorden que el lideratge pot tenir altres formes més intel·ligents (allunyades del crit, l’insult i l’enfrontament constant). 

En la seva resposta, Ardern va afegir a més una bateria de dades que avalaven les relacions socioeconòmiques entre els dos països. A continuació, va arribar el torn de la finlandesa que va rematar la qüestió: «Ens reunim perquè som primeres ministres». Totes dues van riure amb la complicitat d’haver guanyat la batalla sense necessitat de modificar la seva postura (ni el seu humor).

Notícies relacionades

Dones i poder: ¿una altra manera de governar?

La moral de l’obra

Ja durant el confinament, la neozelandesa es va fer mundialment popular pel mantra que repetia als seus conciutadans en cada una de les seves compareixences: «Siguin forts, siguin amables». Però a més d’exigir-li a la població que recordés el poder de la tendresa; la socialista ja feia temps que s’estava aplicant la recepta i donant exemple. Per exemple, en un dels episodis més durs que li ha pogut tocar com a mandatària, quan el 2019 el seu país va rebre l’atemptat més gran de la seva història. Ardern va fugir llavors del vell patró de «si et piquen, pica». Vam veure la primera ministra a les mesquites on va tenir lloc l’atemptat coberta amb un hijab (presentant els seus respectes també amb la seva estètica a la majoria de les víctimes musulmanes) i abraçant amb els ulls tancats (sentiment sincer) als supervivents de la matança supremacista.Va iniciar el seu discurs en el Parlament amb una salutació en àrab (‘salam aleikum’, la pau sigui amb tu) i va prometre i va animar que ningú esmentés mai el nom de l’assassí per no atorgar-li cap tipus de rellevància. També va demanar que no es publiquessin ni compartissin les imatges de l’atemptat ni el manifest d’odi escrit per l’assassí. Davant la suposada preocupació i disposició d’ajuda que li va oferir Donald Trump a través d’un tuit; la neozelandesa només li va sol·licitar «simpatia i amor per totes les comunitats musulmanes».

Perquè en el fons, les formes són el fons. I si anhelem altres maneres i comportaments més civilitzats i empàtics de relacionar-nos, potser és efectiu començar practicant i emulant el somriure d’Ardern: «siguin forts, siguin amables».