Com humiliar els líders europeus

Amb l’excusa de la pau, el president dels EUA va organitzar una gran festa d’homenatge a Egipte. Tots els líders europeus hi van acudir sense miraments amb l’esperança d’agradar (o almenys no desplaure) a l’abusananos de la classe. I així els va posar: en fila darrere seu. Com si fossin fidels seguidors, lacais, a la seva causa. No pas la de la pau, hi insisteixo, sinó la d’adorar el faraó, el salvador del món. D’un en un els va anar cridant i ells, submisos, anestesiats per la por de no ofendre el capitost, li van retre homenatge. Giorgia Meloni, expressiva com a bona italiana, no va poder evitar tapar-se el rostre (passava vergonya) quan Trump va obligar el president del Pakistan a repetir que el nord-americà mereix el premi Nobel de la pau.

Meloni era l’única representació femenina de la reunió i el republicà en va ressaltar que "és guapa i jove". Per apuntar tot seguit que dir "guapa" ara a una dona als EUA comportava el final d’una carrera política (Trump és president fins i tot havent sigut declarat culpable per abús sexual). També va posar èmfasi en l’alçada del canceller alemany. Allò no eren pas bromes: eren burles. I la fórmula de carícia (perquè la víctima s’acosti, es confiï, tingui esperança: "però vine, si tu i jo som amics, ¿oi? ¿Per què penses que et faré mal?") per després sorprendre amb un bon cop de puny (tot i que sigui verbal) pertany al manual per a dummies de com convertir-te en l’esbirro de la classe.

"¿On és el Regne Unit?", va demanar Trump. Starmer, com una criatura de cinc anys, va aixecar la maneta. El nord-americà el va convidar al faristol, però tot seguit li va donar l’esquena i el va deixar amb la paraula a la boca. El primer ministre, capcot, va tornar al seu lloc com el nen que acaben de rebutjar. Pedro Sánchez va somriure quan Trump li va reclamar un augment de despesa en defensa. El president espanyol tenia les mans amagades a l’esquena, senyal de la incomoditat que experimentava davant tot allò. Ja en la salutació a l’amfitrió, més enllà de l’intent diplomàtic per dissimular, a tots dos se’ls va aixecar el llavi i va arrufar el nas (no et suporto).

I tot i que el socialista no va permetre que el magnat el portés al seu terreny (l’estrebada de braç característica del republicà) i va respondre al seu cop a la mà (aquí mano jo) amb un toc a l’avantbraç (jo també mano), l’únic que és capaç de parlar el llenguatge alfa tòxic que practica i entén Trump és Macron. Per això el forcejament (lluita física pel poder) que van tenir. Habitual en ells, però que fins fa poc els mitjans s’entossudien a disfressar com a amistat. "Avui Macron és molt discret. Esperava tenir-lo al darrere", va ser la befa que li va dedicar Trump. El francès, hàbil en l’escenificació del poder, va saber veure que aquella disposició perpetrada pels trumpistes era una trampa i va saber sortir de l’enquadrament.

Notícies relacionades

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

El polèmic tertulià d’‘El hormiguero’

Darrere de Trump, tots li reien les gràcies. No eren pas somriures d’admiració (respecte), eren de nerviosisme (por). Els que fan les víctimes de bullying per mirar d’estovar l’assetjador (nota important: aquesta tàctica no funciona mai i enforteix l’assetjador. Davant l’abusananos, ¡toca fer-se grans!). "Hi ha dos líders que em cauen malament", els va advertir Trump. I allà l’acolloniment entre els mandataris es va tornar a fer palpable. Mirades de reüll, com quan un professor estricte anuncia que dos pupils han suspès l’examen.

I en aquest to "jocós i festiu" es va perpetrar la humiliació. Des de Chamberlain volent-se creure la pau de Hitler no s’escenificava tanta vergonya.