30 d’oct 2020

Anar al contingut

PRIMERES MINISTRES

Dones i poder: ¿una altra manera de governar?

La primera ministra de Nova Zelanda, que ha sigut reelegida aquest dissabte, forma part d'un grup de joves dones al capdavant de governs

La seva gestió de la pandèmia, més enfocada en la salut que en l'economia i evitant els missatges bel·licistes, ha aflorat una manera de fer política diferent dels seus col·legues homes

Laura Puig

Dones i poder: ¿una altra manera de governar?

La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, reelegida aquest dissabte en els comicis celebrats al país oceànic, forma part de l’última fornada de dones polítiques al capdavant de direccions de Govern. Tenen entre 34 i 44 anys i, a més de la seva joventut, tenen en comú la ideologia d’esquerres. En aquest grup també hi ha Katrín Jakobsdóttir (44 anys, Islàndia), Mette Frederiksen (43 anys, Dinamarca) i Sanna Marin (34 anys, Finlàndia), que s’afegeixen al reduït nombre de mandatàries de la resta del món que encapçala la cancellera alemanya, Angela Merkel. Segons dades de les Nacions Unides, dels 194 països del globus, únicament 21 estan liderats per dones.

¿Es tracta de l’inici d’una nova tendència? Tània Verge, politòloga i professora de la Universitat Pompeu Fabra, ho posa en dubte. Des de 1990 fins als nostres dies, «hi ha una xifra estable d’unes 20 dones líders mundials, combinant presidentes i primeres ministres», remarca abans de destacar que el fet que ara algunes d’elles siguin més joves «és una coincidència». «Que s’hagi estancat el nombre de dones caps d’Estat i de Govern no resulta sorprenent. La nostra continua sent una societat patriarcal», apunta Miquel Domènech, professor de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ardern, Jakobsdóttir, Frederiksen i Marin han destacat per la seva gestió de la pandèmia de la Covid-19, tant per la rapidesa en l’aplicació de mesures per frenar els contagis com per la seva política de comunicació, amb missatges allunyats d’aquells més en clau de «guerra contra el virus» expressats pels seus col·legues homes. En això coincideixen amb les mandatàries més veteranes, com Merkel, la taiwanesa Tsai Ing-wen o la noruega Erna Solberg. «Aquestes dirigents semblen haver entès que sense salut no hi haurà economia, i aquesta visió pot tenir una mica de visió 360º, perifèrica, integral, més femenina», assegura la politòloga i consultora Verónica Fumanal. Domènech comparteix en aquesta idea: «És molt diferent enfocar la gestió de la pandèmia com si es tractés d’anar a la guerra i centrar els missatges en retòriques i consignes militars per fer-ho des de la lògica de la cura».

¿Millors en les crisis?

Un article publicat en ple impacte de la primera onada de la pandèmia a la revista ‘Forbes’ suggeria que el fet de ser dona implicava una millor gestió de crisis com la de la Covid-19. La sociòloga Marina Subirats es mostra cautelosa davant aquesta afirmació. «El fet de tenir ovaris no ens predisposa a fer política d’una manera diferent [...], sinó que és l’educació que hem rebut durant segles les dones la que ens fa primar la preservació de la vida», destaca. Segons Verge, el nombre de primeres ministres és tan reduït que no es pot treure una conclusió en aquest sentit. «En bona mesura aquestes afirmacions estan basades en estereotips socials del que s’espera de cada un dels gèneres. Els estudis que s’han fet de manera més sistemàtica no troben una relació entre el gènere del cap de l’Estat o de Govern i les taxes de mortalitat de la població», afegeix.

La professora de la UPF apunta a dos factors que poden haver contribuït a l’èxit d’aquestes dirigents: que lideren països amb un Govern efectiu i eficient i que, pel fet de ser dones, han hagut de passar uns filtres i unes exigències superiors a les dels polítics homes. Tot i que Fumanal avisa que malgrat superar més traves, «no totes són exemple»: «Hi ha dones amb indicadors molt dolents, com Isabel Díaz Ayuso».

Subirats hi coincideix: «Que les dones hagin de superar més filtres no vol dir que arribin les millors als llocs de responsabilitat, sinó les que s’adapten millor al model androcèntric que domina la política». De fet, moltes de les dones dirigents adopten un patró masculí (més assertiu i agressiu) que arriba fins i tot a influir la seva manera de vestir. No obstant, la sociòloga i exregidora de l’Ajuntament de Barcelona destaca que en les primeres ministres dels països nòrdics sí que s’aprecia una manera de fer política diferent de la dels homes, amb «un estil menys competitiu», menys «androcèntric».