Lluís Prenafeta: l’home que es va aturar en un semàfor i que va ser el senyor Llop

Prepotència i tendència al sentimentalisme de baixa estofa són dues característiques del personatge. I altivesa i un poc dissimulat to burleta, amarat de cinisme. Potser hi té a veure que, de jovenet, diuen que va estudiar a l’Institut del Teatre. Hi devia aprendre el paper de l’arrogància barrejada amb el desdeny i la prosopopeia, amb una afectació que combina la falsa modèstia amb l’arravatament sentimental. 

Després d’aquelles beceroles teatrals, va fer de viatjant de maquinària tèxtil d’empreses italianes i, un dia, en tornar d’una de les seves excursions comercials, es va aturar en un semàfor, va alçar els ulls i va veure un cartell. Va ser, si en podem dir així, una il·luminació. De fet, ho diu ell mateix en la sèrie de David Trueba i Jordi Ferrerons, el deliciós, il·lustratiu documental ‘La Sagrada Família’, sobre el clan Pujol. Prenafeta va veure el cartell de CDC amb la imatge engrandida de Jordi Pujol i va decidir formar part de la història: “Mira, m’hi apuntaré”, diu. I, a partir d’aquí, una sectorial, un contacte estret amb Marta Ferrusola, la via d’entrada més directa al futur president, i l’arribada al poder d’aquella primera Generalitat en la qual només hi havia dues persones: “Mira, Lluís”, va dir-li Pujol, “la Generalitat som tu i jo”. 

'La Sagrada Família' és, de fet, el perfum destil·lat d’una època. Potser no diu res de nou, però explica, amb un excel·lent guió i un muntatge precís i didàctic, les vicissituds d’uns anys que van conformar la Catalunya de finals del segle XX (i la d’ara, no ens enganyem). Més enllà del dibuix de la trama familiar, però, hi ha l’aparició de dos personatges que, per ells sols, mereixerien potser un altre documental i tot. Un d’ells és Josep Pujol, el tercer fill. L’altre, Prenafeta, que torna del país dels oblidats per oferir-nos una representació colossal (deformada pels anys, però vigent en l’essència) d’allò que va significar el seu pas per la Generalitat. 

Notícies relacionades

Els sis escàndols de corrupció que van fulminar l’oasi català

Plorar de pena

No sé si recorden la pel·lícula de Tarantino que es deia ‘Pulp Fiction’. Hi surt un personatge, interpretat per Harvey Keitel, que es fa dir Mister Wolf, el Senyor Llop, i que es dedica a solucionar problemes, que és un eufemisme perquè entenguem que pot fer el que calgui. «Soc el senyor Llop», diu, «i soluciono problemes; no tinc per què dir sisplau, que ho sàpiguen, he vingut a ajudar i prou». Prenafeta va venir per ajudar. Ho diu Jordi Amat al documental: «No era un pota negra de Convergència, però era el que solucionava problemes». I ho rebla el periodista Maiol Roger quan afirma que va suplir la figura paterna en el sentit de dir-li a Pujol: «Tu no et preocupis». Però una de les millors definicions és la de Josep Pujol. Diu que Jordi Pujol no sabia arrencar una màquina, no servia per a «cap de la fàbrica». En canvi, Prenafeta, sí. Va ser, doncs, el que feia funcionar el mecanisme, el que engegava el motor, el que controlava la producció.

Hi ha dos moments estel·lars en aquesta aparició a ‘La Sagrada Família’. El primer, quan commina a qui sigui a dir que «el senyor Prenafeta ha entrat en temes de corrupció». El 2017 va admetre els delictes pels quals era acusat, però això és igual. Ho va fer perquè la seva dona no hagués de passar «per un judici absurd». El segon, majestuós, inquietant, amb una americana que li va baldera, fregant-se les mans com un dolent de sèrie B, amb la papada d’un ancià sorneguer, el segon moment és quan diu que a l’antiga Grècia ja hi havia martingales: «Si hi ha hagut una mica de corrupció no dic que no, però és consubstancial».