Sopar amb la mama
He assistit, en qualitat de convidat, a un parell o tres de sopars solidaris. Causa un cert estupor quan t’hi conviden. La fórmula sol ser sempre la mateixa: hi ha gent que està disposada a pagar un menú i el cost addicional del menú, que va a parar a una bona causa. Tu hi ets perquè se suposa que funciones com un reclam, enmig d’una colla de benefactors (en podríem dir així) que són coneguts personatges del món de l’espectacle, esportistes reconeguts, cares famoses de la televisió o del cinema. T’assalta, primer de tot, un cop has acceptat la proposta, un terror difícil de precisar que, bàsicament, consisteix en una pregunta. En aquests sopars es reserva una taula per compartir menjar i conversa amb algú conegut i reconegut. I els comensals, és clar, trien amb qui s’asseuran. I és aleshores quan reflexiones: d’acord, han pensat en mi, que escric al diari i, de tant en tant, surto a la tele i faig alguna tertúlia, i també he publicat uns quants llibres, però no tinc res a fer davant d’un economista combatiu i polèmic, un presentador fotogènic, una actriu de la sèrie més vista o d’un carismàtic home del temps. Havien d’omplir un forat i soc jo qui l’omplo. El terror és que ningú et triï com a comensal. I el terror afegit és que la teva taula sigui una de les últimes i que la gent que té ganes de col·laborar amb la causa solidària digui que sí, d’acord, vaja, ja m’asseuré amb aquest pobre noi ("qui dius que és, què dius que fa?"), si no hi ha més remei. Per això convides amics i familiars, per no trobar-te sol enmig d’aquell sopar multitudinari. I, en última instància, la taula es para amb membres de l’organització.
He tingut alguna sorpresa agradable, com una vegada que, efectivament, vaig compartir el sopar amb lectors de les meves històries, la qual cosa va satisfer el meu desolat ego. Ens vam dedicar a parlar una mica de literatura i, sobretot, a observar com funcionaven les altres taules. N’hi havia de divertides, amb gent que gaudia de la companyia del famós i famosos molt propers, però també hi havia deserts paorosos on ningú parlava amb ningú.
Explico tot això arran del sopar de Nadal solidari que es farà el 7 de novembre (és de Nadal, sí!) al Nobu Hotel London Portman Square. El reclam, en aquest cas, és Sheila Ebana, i la propaganda de l’esdeveniment és que no et pots perdre l’oportunitat "de conèixer la mare del millor futbolista del món". Hi haurà xampany, teca, una fotografia amb la convidada i un seient a la taula VIP, en el cas que optis pel tiquet més car, de 360 euros. No critico que la senyora Ebana hi assisteixi, per descomptat: segur que ho fa per contribuir a la causa. El que em té subjugat és saber qui pagarà per sopar amb la mare de Lamine Yamal. ¿Què li preguntaran? ¿Quan va començar a caminar? ¿I a xutar? ¿Era un bon nen? ¿I, ara, què li fa per dinar quan dina a casa? ¿Té, la mare, el mateix sentiment de desolació que tenia jo quan entrava a la pàgina web i comprovava que ningú no havia triat la taula amb el meu nom en una bandereta?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
