Llimona & Vinagre | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Stéphanie Frappart: quan l’arbitratge es conjuga en femení en un univers d’homes

Serà la primera dona que arbitrarà en la controvertida Copa del Món de Qatar, que potser haurem de mirar només per veure com aquella nena de Plessis-Bouchard, a la Val-d’Oise, puja al cim de la competició

4
Es llegeix en minuts
Stéphanie Frappart: quan l’arbitratge es conjuga en femení en un univers d’homes

ALAIN JOCARD

L’octubre de 2015, David Le Frapper, aleshores entrenador del Valenciennes de la segona divisió francesa, després de perdre un partit contra el Laval, va declarar en roda de premsa: “Era penal, sens dubte, però l’àrbitre no l’ha vist. Potser feia patinatge”. Eren unes declaracions com tantes n’hi ha al món del futbol, i, per descomptat, no haurien passat a la història si no fos que l’àrbitre de qui parlava Le Frapper era una dona, Stéphanie Frappart, a qui l’entrenador irat i decebut pel resultat va dir: “És complicat quan una dona arbitra en un esport d’homes”. La veritat, però, és que en la trajectòria de Frappart com a col•legiada en aquest esport 'masculí' no hi ha hagut gaire més invectives que les habituals envers els àrbitres que són homes. L’entrenador del Marsella, André Villas-Boas, quan Frappart ja arbitrava partits de la Ligue 1, li va recriminar l’expulsió de Dimitri Payet després de cometre un penal. “No tens nivell”, li va dir, que és molt menys del que va dir Piqué a Gil Manzano a El Sadar

Frappart ha dit que s’ha entrenat per contenir les emocions i que, en el terreny de joc, no ha hagut de patir agressions masclistes. Ben diferent seria, segurament, si miréssim els comentaris a les xarxes, però resulta que ella no en té ni participa del joc, perquè es concentra en una carrera impecable, més enllà de l’ambient decididament mascle que domina el món del futbol. Al costat dels exabruptes, hi ha una certa commiseració de la qual també abomina perquè Frappart no creu que hagi arribat fins aquí perquè és dona, sinó perquè és un àrbitre excel·lent, ben format i preparat: “És més important demostrar que tinc la competència per fer-ho, perquè les exigències han de ser les mateixes, encara que costi seguir Mbappé quan corre a 37 km/h. Els futbolistes no correran més a poc a poc perquè jo sigui dona”. Les paraules que Frappart fa servir per qualificar-se són calma, serenitat i confiança, diàleg. “El millor reconeixement és que em vegin com una 'partenaire du jeu', és a dir, que formo part d’un tot”. Els que l’han tingut al davant, parlen de diplomàcia, de carisma i personalitat, tot i que les paraules de Christophe Galtier, entrenador del PSG, són més aviat prepotents i un pèl antigues: “Ens enervem, com sempre, però n’hi ha prou amb una mirada, un somriure, un gest d’ella, i tot això s’esvaeix”. Frappart té un fil de veu, però s’imposa sense contemplacions i sense miraments, amb un aire diferent, sí, però sense beneiteries ni tòpics perfums femenins. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Sempre surt al camp rient, amb l’exhibició d’una rialla franca i amb la seva característica profusió dental, amb el cabell recollit en un monyo i amb dues cintes negres, i només l’he vist una mica encongida (només una mica) la primera vegada que va arbitrar un partit de Primera a França. Va ser l’abril de 2019, a l’estadi de l’Amiens, contra el Racing Club. Mentre entrava al camp, es podia llegir en una pancarta: “Bienvenue à la Licorne, Madame Frappart. Vive les femmes dans le foot”. Després, van venir més partits nacionals i la consolidació internacional, amb la final del Mundial femení i amb la final de la Supercopa masculina de la UEFA, i amb la màxima responsabilitat en partits de la Champions League i en l’Eurocopa de Nacions. Molts la recordaran perquè el març d’aquest any va xiular l’històric matx al Camp Nou (amb rècord d’assistència) entre els equips femenins del Barça i del Madrid. Ara, juntament amb Salima Mukansanga (de Ruanda) i Yoshimi Yamashita (del Japó), serà la primera dona que arbitrarà en la controvertida Copa del Món de Qatar, que potser haurem de mirar només per contemplar com aquella nena de Plessis-Bouchard, a la Val-d’Oise, puja al cim de la competició, amb l’esperança que sigui ella qui arbitri la final. Seria una manera força contundent i valenta d’acabar un torneig “tacat de corrupció, sang i intolerància”, com ha dit la revista 'Panenka'.

Filla d’un treballador de la multinacional 3M i d’una ajudant de guarderia, va créixer en un ambient futbolístic. El pare havia sigut jugador i dos dels tres germans també es van convertir en àrbitres. Ella jugava al pati de l’escola i després va entrar al AS Herblay com a migcampista. Amb 13 anys va anar a classes d’arbitratge per aprendre millor la normativa i va ser als 19 quan va decidir quina seria la seva professió. “L’arbitratge és una escola de vida; aprens a prendre decisions amb rapidesa, a ser responsable i a forjar la personalitat”. Frappart, la “femme en noir”. 

Temes:

Futbol Feminisme