Una batalla rere l’altra

Hi va haver qui va dir que el futbol era el més important entre les coses menys importants de la vida, però no es va atrevir a dir que les eleccions a la presidència del Barça són tan transcendents o més, per absurd i extraterrestre que sembli, que les eleccions a president de la nació.

Arrigo Sacchi, que és qui sembla que ho va dir i que no va viure una insensatesa tan gran, potser no s’hauria atrevit a tant: hauria posat la seva millor cara d’estupefacció al comprovar que la campanya, els debats, els candidats, els resultats, s’assemblen molt a les característiques d’uns comicis diguem que convencionals. Només cal mirar enrere i veure el seguiment en els mitjans de comunicació, la repercussió de les andanades que s’han llançat Laporta i Font o els programes especials de premsa, ràdio i televisió entorn d’una disputa que, siguem clars, afecta en principi poc més de cent mil persones. Sense anar més lluny, TV3 ha tornat a lluir-se amb aquests platós tan monos, amb maquetes virtuals del Camp Nou com si es tractés dels escons del Parlament de Catalunya. Mentrestant, lluny d’aquesta bombolla blaugrana, el món va a la deriva, però aquí no estem per a això, tot i que l’extrema dreta pugi pel lateral a l’atac com si fos Cancelo.

Guanya Joan Laporta. I per golejada, com es presagiava fa uns mesos, tot i que en les últimes setmanes, amb un Víctor Font més descosit, més arremangat, més incisiu, algú podia pensar que hi havia partit. Però no. A Font, malgrat els seus esforços, amb més fermesa que el 2021, se li ha quedat cara de Poulidor, el ciclista francès dels anys 60 i 70 que sempre arribava en segona posició, primer davant Anquetil i després lluitant amb Eddy Merckx, conegut com el Caníbal perquè arrasava amb tot.

Notícies relacionades

Laporta a tot arreu

El laportisme sociològic

Laporta és el caníbal d’aquesta història. I s’ha demostrat al llarg de la campanya, que va assumir gairebé com un tràmit, amb algun ensurt pel mig, però especialment el dia de les votacions. Ahir va exercir al seu aire com el contramestre del creuer que rep els passatgers i els indica quins camarots han d’ocupar, com l’amfitrió de la festa d’aniversari muntada per a ell mateix. Des de primera hora, va acompanyar a les urnes qui es posés a tir del seu carisma. Des de Jordi Pujol a Hansi Flick, passant, en una escena insòlita, per mitja plantilla del primer equip. Se’l veia trempat i audaç, relaxat i festaire, entre urnes i grades, mentre Víctor Font ja començava a assajar el rostre desencaixat del perdedor.

Des d’aquell llunyà Elefant Blau de 1997 i des de la primera victòria el 2003, Joan Laporta ha entaulat una batalla rere una altra, com en la pel·lícula dels Oscars. Ha exultat, ha plorat (molt), n’ha deixat molts pel camí, ha patit i ha vençut, "contra tots i contra tot", com a ell li agrada dir. I ha tornat a ser el caníbal de tota la vida, el que no només guanya al cim, el que disputa fins i tot les metes volants a l’esprint. Entre els macarrons i els powerpoints, ha triomfat el Laporta desenfrenat, que canta, pletòric, excessiu, desbordant i ufà, que "el Barça és la nostra vida". La vida de les coses importants i la de les que no ho són tant.