La relliscada | Per Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El dret humà a blasfemar

Substituir les paraulotes per paraules que sonen semblants no té el mateix efecte terapèutic que deixar-les anar sense embuts. Ho diu la ciència, que considera els renecs un mitjà perfecte d’expressió emocional

3
Es llegeix en minuts
El dret humà a blasfemar

«‘Mieeeeeeércoles’», cridava la meva mare quan alguna cosa se li torçava. «‘La ossssssssss… curidad de la noche’», va udolar el meu pare el matí que l’aixeta que acabava d’arreglar va sortir propulsada i va inundar el lavabo. Quan el tercer dia de la setmana o l’aterridora tenebrositat de la nit brollaven dels llavis dels nostres progenitors, els germans procuràvem escampar la boira. «‘Cojines, dijo la marquesa, que creían que era muda’», és el meu exabrupte favorit apte per a orelles infantils. De petita m’imaginava una aristòcrata reclinada al seu llit, demanant més coixins per a esglai dels que pensaven que no era capaç de parlar, cosa tenia poc a veure amb el gol anul·lat, el got trencat o l’aparició de Fraga al telenotícies que havien provocat la seva invocació. Quan vam tenir edat per pronunciar les nostres primeres paraules malsonants van passar dues coses paradoxals. D’una banda, els nostres pares ens van retreure la decebedora mala educació que demostràvem, amb l’esforç que ells havien fet per no deixar anar renecs en la nostra presència. De l’altra, es van sentir alliberats per pronunciar sense embuts tots aquests termes llargament reprimits, en pla família que renega unida es manté unida. A la fi van poder descargolar la vàlvula de pressió, abandonar per sempre l’ús de ‘jopeta’ i quedar-se a gust. Penso amb agraïment en tota aquesta mala llet retinguda per haver sigut expulsada en forma d’eufemismes i no amb una bona paraulota, un altre esforç sumat a tots els que comporta la criança. Ara sé per experiència com d’interminable es fa el temps que passes sense poder cagar-te en tot el que es mou, quan l’ocasió ho requereix, perquè s’ha de donar exemple. ‘Miércoles’.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I si no hi ha criatures al davant, hi ha un públic exigent. O les dues coses. Una reportera d’‘OkDiario’ que feia un directe durant la cobertura informativa del funeral d’Isabel II va remugar: «Aquesta p* nena» a micròfon obert, perquè una petita anglesa insistia a fastiguejar-li el pla. La van crucificar sense pietat, quan només verbalitzava la seva frustració refrenant l’impuls de llançar alguna cosa a la intrusa. La setmana passada la periodista Sonsoles Ónega preguntava per a tota la seva audiència: «¿Què faig amb el p* llibre?» El seu exabrupte va generar un petit escàndol, sobretot per procedir dels fins llavis de la millor amiga de la reina Letizia, que fins i tot li havia enviat un petonet a través dels seus companys per desitjar-li sort en el seu nou programa de televisió. Afortunadament, la ciència arriba al rescat, companyes. He llegit que un nou estudi publicat a la revista especialitzada ‘Lingua’ glossa els beneficis de blasfemar, i ho considerant «un mitjà excepcionalment poderós d’expressió emocional i d’aconseguir relacions interpersonals, tant positives com negatives». Les paraulotes donen credibilitat al missatge, potser llavors haurien de pronunciar-se més sovint a les notícies, i utilitzar-les per reforçar els relats polítics en lloc de tanta perífrasi buida. Dir paraulotes i renecs té, a més, un efecte catàrtic, i resulta un excel·lent exercici per al cervell i la memòria. Deixar anar una bona tirallonga de termes grollers i malsonants augmenta la tolerància i el llindar del dolor, i genera una sensació de més força física, això diuen els experts neurolingüistes. I, a sobre, és un mitjà barat de resistència mental en aquests temps d’inflació de ‘la osssss... curidad de la noche’ que corren.

Temes:

Letizia Ortiz