La relliscada

Feijóo, un president tardoral

Jesús Hellín / Europa Press

Sense ser politòloga, juraria que a Alberto Núñez Feijóo li fa mandra ser president del Govern. Demana eleccions anticipades, però tampoc les vol demà mateix. En una entrevista, anuncia protestes de carrer dels seus contra Pedro Sánchez "a la tardor". Va per llarg. Fins al 22 de setembre pot comptar l’assetjat líder socialista que el seu teòric màxim oponent el visualitza fresc com una rosa a la Moncloa i no concretarà cap acció digna de titulars. ¿Feijóo és potser l’analista més generós d’Espanya, pel que fa a la salut de la legislatura? Això, o pura vagància. El president del PP s’agafa les vacances escolars i una mica més, com l’any passat, quan va desaparèixer durant setmanes i va reaparèixer sense ulleres. Acaba el curs, congrés del partit conservador un cap de setmana al juliol, gran ovació, merescut estiueig i tal; escolti, que sense adonar-nos-en ens n’anem a Nadal, o el 2027. No suarem la cansalada sense necessitat. D’acord que és gran la temptació de comprar-se una galleda de crispetes i asseure’s a veure la desfilada d’examics presumptament corruptes i puters de Sánchez davant els tribunals, els registres policials en domicilis i seus polítiques, o les actuacions contra ministres de jutges amb una missió. Però en aquest lloc tan còmode de la vida pública ja està instal·lat el seu arxienemic alhora que soci Santiago Abascal, que amb quatre tuits i dos ultimàtums es guanya el sou, i que com menys s’exposa més puja a les enquestes. Comentar l’actualitat, o l’última ocurrència conspiranoica del pansit José María Aznar, sota l’aire condicionat dels mitjans de comunicació resulta descansat amb la calorassa, però també inútil. Demanar eleccions ho fa fins la Conferència Episcopal, el regne de la qual no és d’aquest món. Si el Suprem exhibís el fust de l’antic president gallec una cara molt diferent faria el Govern de coalició, una mica més relaxat i feliç gestionaria el nostre present. Però hi ha magistrats i guàrdies civils que no entenen d’astènia quan hi ha tant en joc.

Ha de saber Feijóo que de la procrastinació, o l’ajornament de qualsevol cosa una mica complicada, també se surt. Jo mateixa m’he aplicat el famós consell de "no deixis per demà el que puguis deixar per demà passat" durant setmanes, però un bon dia he dit "fins aquí hem arribat", i m’he arremangat i he netejat a fons les rajoles de la cuina. Les rajoles greixoses, una moció de censura contra l’esquerra..., a ningú li venen de gust aquesta mena de treballs ingrats, que no llueixen gens i que quan els acabes fins i tot et penedeixes d’haver-los dedicat l’esforç: ni un aplaudiment, ni un cop a l’esquena, una pèrdua de temps. El president de l’oposició majoritària repeteix gairebé des de l’inici de la legislatura que no hi haurà censura perquè no li surten els números, "m’ho demana el cos però no el cap". S’estan movent els escons en el bàndol que recolza un Sánchez apressat per la corrupció que va jurar combatre, però Feijóo segueix amb els mateixos comptes. Ni una negociació, ni un tempteig, ni l’ús de les eines que dona la política per posar en evidència el malestar social i provar-se a si mateix com a candidat. En punt mort. Esperant la tardor, i que les fulles caiguin pel seu propi pes.

Temes:

Alberto Núñez Feijóo Govern Pedro Sánchez

Inicia sessió 0 Comentaris