I ara també ‘luxofòbia’

¿I què t’importa a tu el luxe, pringada? Arribes pels pèls a fi de mes i la teva capacitat d’estalvi fa riure. Fa lustres que et compres les calces a l’híper i les cremes per a la cara al súper. Cert. En el passat estaves fora de perill de l’opulència si et mantenies lluny del port esportiu pijo on aterren els helicòpters dels superiots per deixar els ocupants als restaurants, i no freqüentaves les urbanitzacions exclusives amb seguretat a la porta, ni els cinc estrelles vanitosos. Però ha arribat el postluxe, o el luxe autèntic, un pas de rosca, producte de ments privilegiades que venen fum aspiracional a persones molt avorrides i amb possibles. Pel que sembla, hi ha milionaris que ho són sense voler semblar-ho. En secret. Al teu món. Fins ara celebraven els seus saraus en mansions privades fantàstiques; avui prefereixen llogar el castell d’una ciutat provinciana o un parc públic protegit i tancar-lo als teus nassos per al seu gaudi una setmana. Abans es construïen un vaixell amb piscina, gimnàs i tres cuines i rarament desembarcaven en alguna cala; en l’actualitat, una abundant tripulació okupa en nom seu una platja familiar amb llits balinesos, gandules de disseny i altres espantalls. Te’ls pots trobar dormint al ras a la serra, envoltats dels guardaespatlles, en un retir de meditació. ¿Ja no tenen xòfer i vehicles d’alta gamma amb aire condicionat? No, ara circulen amb les samarretes blanques de mil euros al volant de tot terrenys de set places i xemeneia, de safari sobre la vorera del teu carrer perquè no caben a la calçada estreta. Hi ha un últim luxe que és fals i molt contagiós, el luxe assequible, abans denominat vullinopuc. Per la seva culpa, ja no et menjaràs un bocata i una birra en un nou ordre gastronòmic consagrat al brunch, a l’aperol spritz i a les torrades amb alvocat. Enyorarem els guiris, amb les seves gorres del souvenir i la sagnia fresqueta.