El nyap del ‘sí és sí’

Després del nyap legistlatiu arriba l’espectacle polític. És un clàssic: dos partits en coalició; un d’ells, el petit, delerós de fer mèrits i forçar la seva prioritat estrella; un president que no pot permetre’s soroll amb el partit coaligat; una tramitació apressada i mal forjada; i, quan esclata l’escàndol, s’hiperideologitza el debat i entrem en el sainet de disparar-se les culpes. Res que no hagi passat altres vegades, especialment quan la ideologia entra en la llei per la cabota. El problema és que, aquesta vegada, els danys col.laterals són les persones que havien patit violència sexual i ara veuen com es beneficien els seus agressors.

No poso en dubte la bondat de la intenció dels promotors de la llei, nascuda després de l’impacte social de la terrible sentència del famós cas de la manada, quan l’Audiència de Navarra va qualificar de simple delicte d’abusos sexuals, el que havia estat una brutal violació múltiple. Calia, doncs, unificar el concepte d’abús amb el d’agressió sexual, per tal que tot acte sexual contra una persona sense el seu permís, fos un delicte d’agressió. Alhora, era urgent que la violació no pogués ser mai considerada abús, com ha passat en aquestes sentències clarament masclistes. Però precisament perquè la intenció era bona, perquè el canvi legislatiu era molt important i perquè el sentit de la modificació era la protecció de les víctimes, resulta incomprensible i inacceptable que s’hagi fet tan malament. 

No es tracta, doncs, de posar en dubte la necessitat d’aquest nou supòsit penal, sino d’exigir als governants uns criteris de rigor, sensibilitat i responsabilitat que en aquest cas han incomplert de manera flagrant, amb unes conseqüències terribles. Com és possible que, després del duríssim informe del Ministeri de Justícia contra el el text, avisant que “afectaria a la reducció de penes d’alguns condemnats per abús i agressions”, no es retirés el projecte per tal d’estudiar i calibrar seriosament els danys que podia provocar? Com és possible que no s’escoltés l’alarma que va disparar el CGPJ en la mateixa direcció dels perills de la llei? L’avís dels jutges era inequívoc: “La reducció dels límits màxims de les penes comportarà la revisió de les condemnes allà on s’hagin imposat les penes màximes conforme la regulació vigent”. És a dir, el CGPJ avisava del greu risc de la llei: els beneficis de què gaudirien els agressors sexuals ja condemnats, amb una reducció de penes que, com està passant, podia implicar la sortida de la presó.

Notícies relacionades

La rebaixa de penes de la llei del ‘només sí és sí’ fa més profund el cisma en el feminisme

Testosterona antiprocés

Tots els criteris penals exigien, doncs, que el projecte fos pensat, repensat i molt ajustat, per tal de no causar un dany terrible a les víctimes. Només es tractava de recordar la qüestió fonamental: que més enllà de les pancartes i les consignes, hi ha persones reals que, després de patir la brutalitat d’una agressió sexual, han hagut de sobreviure a un calvari psicològic per refer-se de la violència patida i tornar a tenir una vida normal. Molt sovint es tracta de nens o de noies joves, en plena adolescència, a les quals se’ls hi trenca la vida. I ara, una vegada condemnat l’agressor, just quan estaven refent-se, l’impacte de la reducció de penes torna a fer-les transitar per un altre calvari d’inseguretat, por i dolor. En quin planeta raonable hom pot tirar endavant una llei per defensar les víctimes, no tenint en compte que pot significar una nova agressió? És incomprensible. 

 Incomprensible, però, alhora, perfectament explicable. Hi havia pressa ideològica, arribava el dia del 8-M i la ministra Montero volia demostrar el seu compromís feminista, no fos cas que Podem resultés una simple crossa. I així, a llom del dogma ideològic, varen ometre els avisos i els riscos, varen titllar els que volien repensar la llei de “masclistes frustrats” (Pablo Iglesias, dixit), i varen imposar el projecte amb uns forats negres que contenia. Per acabar de reblar el clau, quan finalment s’ha aplicat la llei i han començat a sortir al carrer els agressors, han tornat a fer servir la demagògia per disparar les culpes contra els jutges. Es la hiperideologia, l’abús de la consigna per damunt de la responsabilitat. Pitjor encara: és l’interès electoral per damunt de l’interès ciutadà. Una punyetera, abominable i indignant irresponsabilitat.