La sobrecàrrega del feminisme

"Feministes antifeixistes", "No a la guerra", "Contra l’imperialisme", "Anticapitalisme i feminisme", "Trump a la presó", "Visca Palestina"…, i així un llarg etcètera de pancartes que un any més varen omplir les manifestacions del 8M. Sobre el paper, res més que el color d’una jornada que manté el pols de la lluita per la igualtat de les dones en un món on la misogínia continua oprimint, segregant i matant. Difícilment es pot estar en contra d’un combat digne que batega en el nucli central de la defensa dels drets humans. De fet, la lluita més antiga, la que afecta més persones i la més resilient per combatre. Per molts intents de fer creure que el feminisme ja no és necessari, si més no en les democràcies liberals, la realitat demostra amb dolor i sang que continua sent una lluita imprescindible.

I, tanmateix, cada vegada es planteja de manera més restrictiva i sectària. A diferència d’altres temps, en què la lluita per la igualtat conciliava dones d’ideologies diverses (en coherència amb un moviment que va començar amb les aristòcrates britàniques i va passar per tots els segments socials), els darrers temps ha patit una mutació que l’ha sobrecarregat ideològicament. L’apropiació que ha fet del feminisme l’esquerra, sobretot l’esquerra més dogmàtica, ha minoritzat el seu caràcter transversal i l’ha reduït a un moviment controlat políticament. A hores d’ara, per ser feminista has d’estar contra Trump, contra la guerra de l’Iran, ser propalestí, antisionista, estar contra la dreta perversa, a favor dels okupes, contra l’economia liberal, i la resta dels dogmes de fe impostats. Fins i tot s’ha de ser comprensiu amb el vel integral, per allò del paternalisme progre. I molt més. De fet, el feminisme de carnet ha de ser antipatriarcal, multicultural, militant LGTBIQ+, antiburgès (especialment a Catalunya, malgrat que de la burgesia no en queda res), transfeminista, antiracista, antiimperialista i, actualment, contrari a la "imposició" del català als pobres immigrants que arriben a casa. Connotació, aquesta darrera, que demostraria el caràcter supremacista del catalanisme… El sol lema "antifeixista" que corona moltes manifestacions del 8M és un concepte de què ha abusat tant l’extrema esquerra (en general, la més contrària a la llibertat de pensament) que ni tan sols aquest resulta exempt del potineig ideològic que ha patit tot el moviment feminista arreu del món. A Espanya, en concret, serien les dirigents de Podem, des de la Montero fins a la Belarra i companyia, les que han fet un mal enorme a la necessària complicitat entre dones de diferents ideologies, a l’hora de defensar unànimement el feminisme. Dit altrament, l’extrema esquerra s’ha apropiat del feminisme, l’ha grapejat per emmotllar-lo a la seva ideologia i l’ha reduït a una consigna obstinada i dogmàtica.

Notícies relacionades

Les receptes màgiques han fet que el món sigui més fosc, més elitista i menys democràtic

¿Què farà Junqueras?

Una reducció que ha deixat el feminisme fora dels grans combats per la dona que avui es produeixen al món. No ha estat en la defensa de les dones afganes, ni de les iranianes, ni de les valentes iemenites (que lluiten contra el matrimoni de les nenes als nou anys), ni en cap dels moviments de lluita de les dones musulmanes en favor dels seus drets. El seu silenci ha estat molt sorollós, sobretot perquè demostra que no han entès un fet fonamental en la lluita feminista: que les Malala i les Amini del món són les Nelson Mandela del nostre temps. I no només això, perquè el feminisme també ha callat amb la brutal violència que pateixen les dones nigerianes catòliques, perseguides, segrestades i sistemàticament violades pels islamistes de Boko Haram. I, per reblar la vergonya, el feminisme va callar brutalment davant l’espectacle massiu i viralitzat de violència de gènere contra les dones israelianes (nenes, joves, adultes, ancianes) per part de Hamàs el 7 d’octubre i, després, en els túnels de l’horror. Són dones catòliques, jueves, musulmanes contestatàries, i per això, fora dels cànons ideològics del feminisme progre, no endebades no les ataquen els imperialistes, capitalistes, sionistes i bla, bla (les úniques víctimes acceptades), sinó el beatífic islam. En conseqüència, són víctimes invisibles, que no mereixen solidaritat.

Per això el feminisme com a moviment està en un procés de descrèdit, perquè, sobrecarregat d’ideologia, ha deixat de ser transversal.