La política de la farsa

Tot i que Pedro Sánchez és mestre en l’art d’enganyar tothom a tothora, el fet és que arriba un moment en què el llautó acaba sortint, per molta pintura daurada que el camufli. És cert que la política és una de les disciplines que més èxit tenen en el joc de les mentides, però fins i tot en aquest territori mal·leable acaben tenint les potes curtes. L’excitació indignada, l’histrionisme, la reacció sobreactuada, tot forma part del teatret de la política, especialment quan cal camuflar la incapacitat de governar amb la impostació retòrica. Però que sigui una pràctica desgraciadament comuna no garanteix el seu èxit, sobretot davant una ciutadania que comença a estar farta de tot. Sòfocles deia que una mentida mai no viu prou temps per fer-se vella.

"De moment, a Sánchez li funciona", em diu un amic descregut, d’aquells que han estripat totes les seves complicitats ideològiques, i és cert que Sánchez ha aconseguit guanyar temps desviant la seva precarietat parlamentària amb grandiloqüència internacional: l’èpica exterior per amagar el fracàs interior. Però que Sánchez se’n surti, si més no a curt termini, no vol dir que ho facin els seus adlàters, sobretot si la farsa és tan potinera que es desmunta en el primer acte. Aquests dies hem tingut dos exemples d’aquesta manca de destresa en l’art d’aixecar la camisa: el protagonitzat pel tàndem ERC-PSC amb la retirada dels pressupostos; i la rebequeria de Sumar, muntant una escena de Núvia en fuga al consell de ministres.

El cas dels pressupostos catalans és de traca. No hi ha ni un sol coneixedor de la política catalana que no sàpiga dues coses: que ERC no posarà en perill el govern d’Illa; i que acabarà votant els pressupostos. D’entrada, ERC viu a hores d’ara dels centenars de càrrecs que té a les diferents institucions on ha pactat amb el PSC. Només al Govern català, i fruit del pacte per la presidència, Illa ha mantingut un de cada quatre alts càrrecs que formaven part del govern anterior d’ERC, la qual cosa suma més de 200 càrrecs (entre directors generals, caps d’oficina i assessors) que continuen estant en nòmina del Govern. A més a més, s’han creat òrgans nous on ERC hi té designació de càrrecs, a l’Ajuntament de Barcelona manté més d’una vintena de consellers de districte, i el nombre de càrrecs a les quatre Diputacions és un festival. Tots amb sou públic. Si al rèdit d’aquest poder garantit –que atorga garantia de submissió a Junqueras en els òrgans directius del partit– s’afegeix la por dels republicans a un avançament electoral, queda meridianament clar que ERC no posarà en perill Illa, so pena de posar-se ella mateixa en perill. Ho saben els republicans, ho saben els socialistes, i tanmateix hem viscut la farsa de retirar pressupostos per "donar-se temps", eufemisme que permeti mastegar millor el gripau que es cruspiran ben aviat.

Notícies relacionades

Hem de mirar els monstres a la cara

¿Filtrar és d’esquerra o de dreta?

Del teatret republicà al sainet de Sumar, amb la Yolanda Díaz en versió noia Almodóvar acabada de sortir de la Red Carpet. Que si no hi ha decret d’habitatge s’enfaden, que si en Pedrooooo no es porta bé faran un mutis ministerial, que se’n van, però tornen, que hi ha decret d’habitatge, hiperprogre anti lobby, que han aconseguit un gran èxit, que la Yolanda està feliç i…, res no té cap sentit perquè tots els protagonistes saben que és un decret mort, que no té consens per ser aprovat i que formarà part de la muntanya de projectes fracassats en el dic parlamentari. Però calia fer la farsa perquè a Sumar no li surten els números, l’estimat Pedroooo els ha fogacitat, no els queda marge de maniobra ideològica, i necessiten un titular propi com si fos una bomba d’oxigen. Emperò, seria desitjable que, posats a fer números, fossin una mica més professionals. Ja és trist que ens menteixin, però fer-ho amb potineria excedeix en crueltat.

La farsa, el teatret, la impostació…, les moltes maneres de vendre el producte polític quan està defectuós o directament caducat. En aquest punt, l’objectiu no és convèncer els ciutadans, sinó tractar de distreure’ls i guanyar temps. És allò de la guineu dient al Petit Príncep que "l’essencial és invisible als ulls", i d’això es tracta, d’entretenir el personal per invisibilitzar les misèries.