Sánchez, podemitzat

Tres conclusions apressades de les eleccions de diumenge a Castella-Lleó: una, que el "no a la guerra" ja no és el talismà que en altre temps va fer president Zapatero; dues, que de tant jugar al tactisme en les negociacions amb el PP, Vox ha tingut un tast del seu sostre; i tres, que Sánchez només puja en vots si jibaritza tot l’espectre de les esquerres.

És a dir, a Feijóo el No a la guerra no el despentina, a Vox comença a fallar el No a tot, i a Sánchez li funciona lleugerament l’estratègia de podemitzar-se. Òbviament, aquestes eleccions no són un mapa precís de les tendències electorals, sobretot perquè els seus protagonistes, Madueño per al PP i Carlos Martínez per al PSOE, tenen mèrits propis per als seus respectius resultats. El popular, un polític de llarga volada que ha sabut mantenir-se en la presidència des del 2019 sense fer estridències, més proper al perfil centrista de Moreno Bonilla que a l’hiperventilat d’Ayuso. I el socialista, de perfil semblant, crític i alhora lleial a Sánchez, en un equilibri constant que l’ha salvat de les fogueres del PSOE. És cert que dos més un fan tres, i ja són tres les derrotes consecutives del PSOE, de manera que el minvat respir que Carlos Martínez ha aconseguit per al seu partit, sembla més un alè que una bomba d’oxigen.

Ni enfundar-se amb la kufia palestina, ni barallar-se amb Elon Musk, ni convertir Trump en l’enemic impostat, ni embolicar-se amb el No a la guerra, res no sembla que sigui capaç de desmentir la teoria de la gravetat, segons la qual el PSOE inefablement caurà de la pomera. Si en alguna de les variables estratègiques que s’han perfilat al carrer Ferraz hi havia la intenció d’avançar eleccions via triplet –generals, andaluses i catalanes–, a hores d’ara no semblaria la opció més recomanable. Per bé que, en la desesperació, res no és descartable.

Notícies relacionades

De Nox a Vox, l’‘efecte Torrente’

El burca de l’Iran

De moment, resultats en mà, sembla que Sánchez està instal·lat en una doble maniobra de salvació: guanyar temps i radicalitzar les posicions. I guanyar temps significa esgotar el catàleg del seu Netflix ideològic, amb distraccions permanents que facin oblidar que és el president d’un govern que no governa, atesa la seva minoria parlamentària, la incapacitat d’aconseguir aprovar pressupostos, i les sonores derrotes parlamentàries en els seus projectes estrella. L’amenaça que va verbalitzar Puigdemont en el moment de la ruptura del pacte amb Sánchez –"pots ocupar el govern, però no podràs governar"– es compleix amb precisió fabriana. El temps és permanència a la Moncloa, i romandre a la Moncloa implica retenir el poder fins on sigui possible, instal·lat en la feliç idea que resistir és vèncer. I com que és evident que, per molt que el seu govern estigui en stand by, ningú no es veu capaç de fer-lo fora, sembla que té garantit el temps fins a l’esgotament. En aquest sentit, la situació és realment surrealista: un president que no té majoria ni pot governar, i una oposició que tampoc no pot aconseguir-la: la jugada del rei ofegat...

Més enllà del talismà del temps, l’altre jugada de Sánchez té a veure amb el moviment de les seves posicions ideològiques, especialment radicalitzades en temes sensibles. Sánchez s’ha anat podemitzant lentament, no només en temes geopolítics, on és més fàcil vendre populisme d’esquerres, sinó en qüestions fonamentals com l’economia, l’habitatge, els okupes, etcètera. Cada vegada ocupa més espais de l’àmbit de l’extrema esquerra i els marges entre el PSOE i l’univers Sumar-Podem es van desdibuixant. Per dir-ho d’una manera simple, Sánchez està fent el procés contrari del que va ser Felipe Gónzalez en les seves presidències: s’allunya dels espais centrals, assumeix conceptes de l’esquerra alternativa, i aixeca banderes més pròpies dels antisistema que d’un partit central. És possible que aquesta maniobra ideològica li doni algunes alegries –com ara mateix a Castella i Lleó–, però a costa de deixar l’esquerra a la seva esquerra buidada de contingut. Ergo, buidada de resultats, com s’ha vist a Extremadura, a Aragó i aquest mateix diumenge. De manera que la maniobra acaba sent un cercle viciós: pot fer créixer el sanchisme, però a costa de deixar en els ossos els seus aliats, i aquest és un camí que pot menar a molts llocs, però cap d’ells el porta a la Moncloa.