Setmana Santa amb Ratzinger i Habermas

Amb prou penes quinze dies després de la seva mort, no hi ha un moment més adient per a recordar Jürgen Habermas que la Setmana Santa, si més no per aquells que encara ens impressionem rellegint el debat que va tenir amb Joseph Ratzinger el gener del 2004 a l’Acadèmia Catòlica de Baviera. Un debat entre la raó secular, encarnada pel filòsof més influent del nostre temps, i la raó teològica, defensada pel gran teòric de la teologia, que després esdevindria Sant Pare. Aquest debat és encara, després de més de vint anys, un dels textos més profunds i transcendents per entendre els límits entre la raó i la fe, i la seva urgent necessitat de trobar una entesa.

La raó i la fe, un xoc inevitable, o una aliança necessària entre conceptes que, en principi, serien mútuament excloents? La grandesa del debat entre Habermas i Ratzinger rau justament en la resposta a aquesta pregunta que fluctuava des que la Il·lustració havia foragitat la fe com a eix del pensament. El filòsof va assegurar que l’Estat era autosuficient, perquè es basa en el dret i en l’autoregulació democràtica, però el teòleg li va recordar que quan la raó es tanca en ella mateixa, engendra monstres com el totalitarisme. I si Ratzinger argumentava que la religió pot aportar el gruix moral que la societat moderna està perdent, Habermas li recordava que la religió també engendra monstres, com el fanatisme. Reconeguts els monstres d’ambdues raons, la secular i la teològica, la conclusió és grandiosa: raó i fe s’han d’escoltar i respectar. Primer, perquè ni la ciència pot donar resposta a totes les necessitats morals de l’ésser humà, ni la fe té resposta per als enigmes científics. Però, sobretot, han de preservar un diàleg constructiu perquè, en paraules de Ratzinger, poden actuar com a "purificadores mútues": la raó evita el fanatisme i el fonamentalisme religiós, i la fe evita que la raó perdi la brúixola moral i no s’allunyi dels valors humans.

A partir d’aquí, fou Habermas qui va plantejar una mena de contracte entre raó i fe que repartia deures: als laics, els calia deixar de percebre la religió com una irracionalitat, i entendre que la raó religiosa preserva veritats morals, que la ciència no sap precisar; i als creients, els calia entendre que les seves creences religioses havien d’adequar-se als preceptes legals i que la fe no podia imposar-se per "raó de Déu". D’aquest "contracte" entre raó i fe en sortiria la societat postsecular que acceptava que la religió és una força viva que la política no pot ignorar.

Notícies relacionades

Seguretat habitacional

BTS i Rosalía: la normalitat i l’autocura

Vint-i-dos anys després del debat entre aquests dos grans pensadors, l’esquerda entre raó i fe s’ha mantingut viva, tant com han crescut els "monstres" que ambdues raons poden generar. D’una banda, la derivada del fonamentalisme religiós ha augmentat exponencialment, sobretot vinculat al creixement de l’islam ideològic, per bé que també han crescut altres fanatismes religiosos. I de l’altra, "l’assecament" moral (segons el termes que va fer servir Habermas) de la nostra societat ha alimentat les posicions ideològiques més extremes i ha substituït els debats i les idees per les pancartes i les consignes, fins al punt que ser un lliure pensador, en l’època daurada dels dogmes virals, ha esdevingut un anatema. Vivim una societat amb més respostes que preguntes, i més conformada per la massa que pels individus. Temps de creences religioses fanàtiques i de dogmes ideològics igualment fanàtics, i ni uns i altres donen sentit a la raó secular i a la teològica: ans al contrari, les neguen. En realitat, els dos fanatismes es retroalimenten, i maten les raons que els han creat.

Per tot plegat, cal retornar al debat de Habermas-Ratzinger, perquè és un far de llum en un temps obscur. Mai com ara ha estat tan necessari que la raó i la fe es "purifiquin mútuament" i permetin un espai d’entesa des d’on donar resposta als enigmes de l´ésser humà. Una entesa que per Setmana Santa adquireix una transcendència profunda, no endebades relliga les creences religioses d’uns, amb els valors morals que ens aporta a tots. És el missatge de Jesús, tan vàlid per a la raó teològica com per a la raó secular: l’amor i el sacrifici, com a força alliberadora de la societat.