L’arranjament

La línia de pacte s’ha reprès ara amb l’acord sobre el delicte de sedició (suprimir-lo, com demanava ERC) i la nova figura del de desordres públics agreujats. Així la pena màxima –per la qual van ser condemnats els dirigents del procés– passaria de 15 a 5 anys de presó. I si es confirma –és possible– el retoc del delicte de malversació (per a casos sense ànim de lucre) tot podria portar que fos molt difícil (no impossible) que algú tornés entrar a presó per allò del 2017.

No seria l’amnistia exigida per l’independentisme –constitucionalment impossible–, sinó més aviat un punt i a part. La solució òptima al conflicte i als errors del 2017 és impossible i el que ara pretenen el Govern PSOE-Podem i ERC és un ‘arranjament’ que intenta tenir en compte bona part de Catalunya (el PSC i l’independentisme). No és «el mal major» ni una traïció, com diuen alguns, sinó una aposta perquè la desinflamació faci impossible una repetició del 2017. ERC ja descarta la via unilateral i, més rellevant, si bé un 42% de catalans és partidari de la independència, només l’11% creuen en la separació unilateral. Ho acaba de confirmar l’última enquesta del CEO de la mateixa Generalitat.

Estem davant un ‘arranjament’, una cosa equívoca i confusa, que no satisfarà del tot cap bàndol. Però potser que ningú quedi satisfet és la condició necessària, tot i que no suficient, perquè el passat no impedeixi el futur. Violar la Constitució, o enviar la policia a colpejar els que volien votar en un referèndum il·legal, no són coses fàcils d’oblidar. L’arranjament és només un arranjament, però ni una traïció ni «el mal major».

Un sector del món judicial, certa premsa i ràdio de Madrid i el PP poden interpretar-ho com una revisió inconvenient i incorrecta (però legal) de la reacció dels aparells de l’Estat davant el que va passar el 2017. Però no haurien de considerar-ho «el mal major». Feijóo sembla entendre-ho al limitar-se a prometre que si té majoria restablirà el delicte de sedició. Seria el seu dret, tot i que a Catalunya poc comprès.

Mas estrany és que sectors de l’independentisme, com JxC, reaccionin proclamant que abolir la sedició empitjora la situació actual i que el seu secretari, Jordi Turull, vulgui encunyar el famós ‘Diguem no’ de Raimon (contra Franco) per a la campanya contra el pacte entre el Govern de Madrid i ERC que fins i tot Arnaldo Otegi ha vist bé. Val per Turull, Laura Borràs, o Puigdemont, però em costa creure que aquesta sigui l’actitud de, per exemple, Xavier Trias, a qui volen presentar a l’alcaldia de Barcelona. I dir que s’ha eliminat un delicte inútil i creat un de nou amb la mateixa eficàcia per reprimir l’independentisme sembla una estupidesa. En tot cas Feijóo i Turull haurien de reflexionar sobre aquesta estranya coincidència.

Però el més greu seria convertir el desacord sobre la sedició en un nou i potent motor de polarització política i agitació al carrer. No m’estranya que Vox convoqui una manifestació en contra el dissabte 26, que intenta equiparar a la famosa de fa quatre anys, i que exigeixi al PP una moció de censura. No crec que Feijóo la presenti, però el pitjor seria que Isabel Ayuso assistís intentant així difuminar la frontera entre la dreta i l’extrema dreta.

Notícies relacionades

El Govern considera «absurd» que Junts no aprovi la derogació de la sedició

El pacte per la sedició aplana els acords pressupostaris de Pedro Sánchez i Pere Aragonès

I més irracional és que en una deriva incontrolada, l’ANC convoqui per al dia de la Constitució una manifestació en contra. ¿Estan còmodes amb la situació actual, o només volen atacar ERC i acusar-la de traïció?

Vox i l’ANC sortiran desunides al carrer, però juntes contra el mateix enemic, l’intent de girar full del 2017. Significatiu.