El cas Pujol

Pujol s’havia erigit en el summe sacerdot de Catalunya després d’haver patit el cas Banca Catalana. La confessió va generar una gran commoció, CDC va córrer a distanciar-se’n, i fins i tot va demanar retirar-li el despatx que tenia com a expresident de la Generalitat. Ara, 12 anys després, arriba el judici. La Justícia espanyola és garantista i lenta i els bons advocats saben –quan volen– retardar procediments.

Ha corregut molta aigua. Públicament, Salvador Illa ha rehabilitat Pujol al convidar-lo, cosa que no van fer els seus predecessors independentistes, a actes a la Generalitat. Té ja 95 anys i no està en la plenitud de les seves facultats. Per això, quan al novembre es va iniciar el judici i davant la seva disposició a declarar (té orgull), el tribunal va dir que això es decidiria en l’etapa final. Així ha sigut i Pujol queda fora i no serà ni jutjat ni condemnat.

Ho ha dit Illa: qüestió de "seny". Però hi ha hagut polèmica per obligar-lo a traslladar-se a Madrid per a la prova pericial. És discutible, però el tribunal tampoc volia ser acusat d’afavorir un expolític que fa pocs dies es va mobilitzar per votar Laporta. No, no és el mateix, però la queixa de Junts sona falsa. Ells el van excloure de la respectabilitat i fins i tot van canviar el nom de CDC per no quedar "contaminats".

Veurem què passa amb els altres acusats, en especial amb Jordi Pujol Ferrusola, que ja ha admès que era un precursor del tràfic d’influències i per a qui la fiscalia demana 29 anys. Hi va haver una època en què la política, els negocis i les comissions anaven massa junts.

A Pujol el jutjarà la història. Segons la meva opinió –el vaig conèixer en plena dictadura, quan ja havia patit per la seva militància–, Pujol va ser, s’estigui d’acord amb les seves idees o no, un bon president. Va donar a Catalunya estabilitat política mentre el país recuperava l’autoestima i a més va ajudar a governar Espanya. Amb Suárez, amb Felipe i amb Aznar. El seu catalanisme i nacionalisme van ser compatibles amb l’estabilitat espanyola.

Però l’ombra de la corrupció i de bastant sectarisme caudillista perdura. I va fer tot el que va poder –em consta– perquè ningú indagués sobre els seus fills sense córrer riscos.

Notícies relacionades

Un atemptat amb preguntes

Més Madrid, la ferida de la "traïció"

¿Va anar massa lluny en el seu nacionalisme? El que crec que va passar és que la seva notable ambigüitat, convenient per superar el 40% dels vots, exigia uns equilibris molt complexos que només ell –amb la seva capacitat de maniobra i el seu saber històric– va saber manejar.

Després, molts polítics de CDC –¿un moviment caudillista més que un partit?– van descarrilar. Ni Pujol era perfecte, ni ells eren Pujol.